(Article publicat a La Vanguardia el 27-10-2009)
Un cop conegudes les propostes del Govern per fer front a la crisi, aquestes es concentren en incrementar la despesa social destinada a suavitzar-ne els efectes. Tres percentatges ens ocupen: un 57% més per prestacions d’atur, un 33% més d’interessos d’un dèficit descontrolat, i un 2% més d’un IVA que és moltes coses menys progressiu. És a dir, per poder fer front a la despesa, més impostos i més dèficit públic.
Quin ús s’ha fet dels enormes recursos tributaris generats per una activitat immobiliària tant exponencial i sostinguda en el temps? Si la meitat de les economies domèstiques estan hipotecades i els bancs no tenen diners per engrassar l’economia, qui està finançant en dèficit públic? Com evolucionaran aquest dèficit públic i les hipoteques variables de les famílies quan el BCE normalitzi els seus tipus? Només quan els bancs s’hagin de desprendre dels seus actius, el preu de l’habitatge tornarà a la realitat?
Diu el gal·lès Edward Hug que per què l’economia espanyola no quedi atrapada en el temps ha d’equilibrar la seva balança comercial, deficitària pel consum inflacionista que ens va encarir respecte a l’exterior. I que per tornar a exportar hem d’aplicar una “devaluació interna”. És a dir: ja que no disposem d’una moneda pròpia per devaluar-la hem de buscar idèntics efectes sense ella. Allò que no faci la política econòmica, ho farà el mercat a un cost superior.
La nostra creguda economia té por de no ser. Venim d’un creixement en què l’aparença de riquesa es generava a partir d’un consum excessiu, i d’una irrealitat immobiliària finançada amb fum i feta amb el tipus de mà d’obra que avui determina la diferència d’atur respecte dels països del nostre entorn.
Un cop posades al descobert les mancances, escollim el camí de l’endeutament com a fugida endavant per tal de no reconèixer l’oportunitat perduda en optar per l’economia productiva, impulsar el sector exterior, fer front a reformes laborals, modernitzar la justícia, arreglar les pensions, etc. Per comptes d’això hem fingit ser la vuitena meravella del món, repartint caramels de 400 euros i apel·lant al nostre complex d’insatisfacció secular per vanagloriar-nos de lleis falsament progressistes amb les què subratllar la nostra modernitat.
Buscar a fora la responsabilitat de les pròpies carències només afavoreix el que en Jaume Miravitlles va anomenar “complex de frustració” (D’Europa a Amèrica. Dietari d’exili 1941-1945, Proa 2009).
Robert Pibernat.
Les Cales d'Empúries
"De la Fil.loxera al Finançament"
(Article publicat a L'Escalenc, l'agost de 2009)
Varem creure que podíem prescindir d’aquella cultura industrial pròpia que va convertir l’economia catalana en “capdavantera en la Revolució Industrial sense tenir matèries primeres ni fonts d’energia” (Les Catedrals del Cotó, Francesc Cabana, Proa 2008), i que, només pel fet de destinar més diners a un sistema d’ensenyament buidat d’autoritat per un excés de falsa tolerància i deprimit per la creixent dificultat social de treballar sobre l’alumne, ja n’hi havia prou per garantir-ne la millora. Pendents de la riquesa present, varem desatendre la creació de riquesa futura. Com ha resumit Joan Majó (ministre d’Indústria del primer govern PSOE): “un PIB alt acompanyat d’un fracàs escolar alt és pan para hoy y hambre para mañana”.
Les subprime, com a desencadenant de la recessió en què ens trobem, han representat l’actualització a gran escala de l’antiga fil·loxera, que no només va arruïnar la vinya entre 1879 i 1895 sinó que va posar en evidència els problemes jurídics vinculats a la rabassa morta, contracte d’arrendament que durava fins a la mort dels ceps plantats. Aquest tipus de contracte, que assegurava la continuïtat generacional de l’arrendament dels camps, es va considerar extingit quan la fil·loxera va matar els ceps, i va donar lloc als problemes rabassaires que trobem als llibres d’història.
El paràsit que llavors va entrar pels Pirineus i va posar fi al monocultiu de la vinya, aquest cop ha entrat pels mercats financers i ha evidenciat el monocultiu del totxo i la impossibilitat de fer front a un endeutament pràcticament generacional. En altres paraules, la crisi actual no ha fet més que posar en evidència l’abús d’un tipus de creixement basat en el crèdit.
En plena crisi de confiança, les administracions estatal i autonòmica han debatut sobre com repartir el pes de l’Estat de les Autonomies amb un nou model de finançament. Fem-ne cinc cèntims. L’any 2007, per cada 100 euros de renda que es creaven a Espanya, a Catalunya se’n generaven 121. Un cop pagats impostos i aplicada la solidaritat, la nostra renda disponible baixava fins a 94, i s’invertien les posicions respecte d’aquelles comunitats a les que s’ajudava.
Per evitar aquest excés, el nou Estatut recull (article 206.5) el Principi d’Ordinalitat (que té origen en el Tribunal Constitucional alemany, que l’any 1998 determinava els límits de solidaritat entre els seus länders): “L’Estat ha de garantir que l’aplicació dels mecanismes d’anivellament no alteri en cap cas la posició de Catalunya en l’ordenació de rendes per càpita entre les comunitats autònomes abans de l’anivellament”.
Negociat el nou model, Catalunya rebrà, a partir del quart any d’aplicació, un finançament només 5 punts per sobre de la mitjana, dels 21 punts en què la supera abans de l’anivellament. El nou model suposa millores: incrementa la participació de la Generalitat en la cistella d’impostos, introdueix la limitació a la solidaritat, i trenca la inèrcia per la qual comunitats que aportin per sobre de la mitjana puguin rebre per sota de la mitjana. Així doncs, retorna més diners dels nostres impostos. Però no garanteix el Principi d’Ordinalitat (quedar per sobre de la mitjana no és conservar la posició d’abans de l’anivellament), no clarifica com decidirà l’Estat la distribució dels Fons de Garantia, i no recull l’efecte dels costos diferencials (no costa el mateix un servei a Catalunya que en altres territoris). En tant que revisió a la baixa de les expectatives que genera l’Estatut, el nou model de finançament vol fer una truita sense haver de trencar els ous. Podem continuar buscant a fora la responsabilitat de les pròpies carències? Avui, empobrits per la cultura dels titulars i descol·locats per la falta de lideratge dels agents socials, hem aterrat a la realitat com qui veu esclatar una bombolla de sabó davant del nas. Mentre els responsables polítics fomenten amb les seves estratègies l’absentisme democràtic, nosaltres continuem delegant la participació en un sistema de llistes tancades que no ens permet gaire més que escollir, amb un xec en blanc cada quatre anys, entre opcions que basen les seves virtuts en els defectes dels altres, i que ens demanen el vot d’una manera que recorda l’anunci d’una entitat financera, que deia: “porti’ns la seva nòmina, i a canvi nosaltres li donarem tot, tot, tot”.
Robert Pibernat
Varem creure que podíem prescindir d’aquella cultura industrial pròpia que va convertir l’economia catalana en “capdavantera en la Revolució Industrial sense tenir matèries primeres ni fonts d’energia” (Les Catedrals del Cotó, Francesc Cabana, Proa 2008), i que, només pel fet de destinar més diners a un sistema d’ensenyament buidat d’autoritat per un excés de falsa tolerància i deprimit per la creixent dificultat social de treballar sobre l’alumne, ja n’hi havia prou per garantir-ne la millora. Pendents de la riquesa present, varem desatendre la creació de riquesa futura. Com ha resumit Joan Majó (ministre d’Indústria del primer govern PSOE): “un PIB alt acompanyat d’un fracàs escolar alt és pan para hoy y hambre para mañana”.
Les subprime, com a desencadenant de la recessió en què ens trobem, han representat l’actualització a gran escala de l’antiga fil·loxera, que no només va arruïnar la vinya entre 1879 i 1895 sinó que va posar en evidència els problemes jurídics vinculats a la rabassa morta, contracte d’arrendament que durava fins a la mort dels ceps plantats. Aquest tipus de contracte, que assegurava la continuïtat generacional de l’arrendament dels camps, es va considerar extingit quan la fil·loxera va matar els ceps, i va donar lloc als problemes rabassaires que trobem als llibres d’història.
El paràsit que llavors va entrar pels Pirineus i va posar fi al monocultiu de la vinya, aquest cop ha entrat pels mercats financers i ha evidenciat el monocultiu del totxo i la impossibilitat de fer front a un endeutament pràcticament generacional. En altres paraules, la crisi actual no ha fet més que posar en evidència l’abús d’un tipus de creixement basat en el crèdit.
En plena crisi de confiança, les administracions estatal i autonòmica han debatut sobre com repartir el pes de l’Estat de les Autonomies amb un nou model de finançament. Fem-ne cinc cèntims. L’any 2007, per cada 100 euros de renda que es creaven a Espanya, a Catalunya se’n generaven 121. Un cop pagats impostos i aplicada la solidaritat, la nostra renda disponible baixava fins a 94, i s’invertien les posicions respecte d’aquelles comunitats a les que s’ajudava.
Per evitar aquest excés, el nou Estatut recull (article 206.5) el Principi d’Ordinalitat (que té origen en el Tribunal Constitucional alemany, que l’any 1998 determinava els límits de solidaritat entre els seus länders): “L’Estat ha de garantir que l’aplicació dels mecanismes d’anivellament no alteri en cap cas la posició de Catalunya en l’ordenació de rendes per càpita entre les comunitats autònomes abans de l’anivellament”.
Negociat el nou model, Catalunya rebrà, a partir del quart any d’aplicació, un finançament només 5 punts per sobre de la mitjana, dels 21 punts en què la supera abans de l’anivellament. El nou model suposa millores: incrementa la participació de la Generalitat en la cistella d’impostos, introdueix la limitació a la solidaritat, i trenca la inèrcia per la qual comunitats que aportin per sobre de la mitjana puguin rebre per sota de la mitjana. Així doncs, retorna més diners dels nostres impostos. Però no garanteix el Principi d’Ordinalitat (quedar per sobre de la mitjana no és conservar la posició d’abans de l’anivellament), no clarifica com decidirà l’Estat la distribució dels Fons de Garantia, i no recull l’efecte dels costos diferencials (no costa el mateix un servei a Catalunya que en altres territoris). En tant que revisió a la baixa de les expectatives que genera l’Estatut, el nou model de finançament vol fer una truita sense haver de trencar els ous. Podem continuar buscant a fora la responsabilitat de les pròpies carències? Avui, empobrits per la cultura dels titulars i descol·locats per la falta de lideratge dels agents socials, hem aterrat a la realitat com qui veu esclatar una bombolla de sabó davant del nas. Mentre els responsables polítics fomenten amb les seves estratègies l’absentisme democràtic, nosaltres continuem delegant la participació en un sistema de llistes tancades que no ens permet gaire més que escollir, amb un xec en blanc cada quatre anys, entre opcions que basen les seves virtuts en els defectes dels altres, i que ens demanen el vot d’una manera que recorda l’anunci d’una entitat financera, que deia: “porti’ns la seva nòmina, i a canvi nosaltres li donarem tot, tot, tot”.
Robert Pibernat
"Estereotips"
(Article publicat a La Vanguardia el 16-04-2009)
Vam creure que podíem posar-nos en mans de multinacionals que sabíem que es deslocalitzarien tan aviat com deixessim de ser socialment aventatjosos; vam acceptar viure amb càrrec al dia de demà, fent servir el crèdit com a mitjà de pagament, i endeutant-nos sense voler veure el buit de la bombolla que ens envoltava; i no vam voler aprofitar un període de creixement que ens podia haver permès canviar el model de construcció i consum intern pel d'inversió en coneixement.
Se'ns postulen receptes: a curt termini, obrir l'aixeta del crèdit i flexibilitzar, encara més, el mercat de treball; i a llarg termini millorar la formació i potenciar les energies alternatives. I consumir: hem bastit un sistema econòmic en el que si deixem de consumir caiem de la bicicleta. No ens havien explicat que sense deixar de consumir podiem caure igualment.
L'Estat és un estereotip en la mesura en què esperem que sigui de la manera que creiem que ha de ser, i li demanem unes solucions que no té. Als bancs els demanem diners a canvi del nostre futur i de les claus de casa. A les empreses, assedegades de crèdit, els demanem que deixin de regir-se pel motiu pel qual van ser creades i renunciin a la maximització del benefici en funció del bé comú.
El sistema educatiu bàsic, deprimit per la creixent dificultat social de treballar sobre l'alumne, i desatès per la incapacitat d'entesa dels seus principals responsables, ja té prou feina a gestionar la seva pròpia crisi. Les últimes manifestacions en l'àmbit de l'ensenyament superior demostren que ens encaminem cap al Pla Bolonya sense l'impuls ni el suport necessari.
I el sistema de finançament? Resoldria la mentalitat que ens fa creure que el nostre dret arriba només fins a on arriba el dret a demanar? La finalitat de la nostra autonomia política -i financera, naturalment- havia de ser la de gestionar una realitat diferenciada, lingüística, econòmica, cultural. La realitat, en canvi, descansa en una interpretació de la descentralització que és administrativa, però mai del tot política. A aquesta última, el café para todos se la va deixar a la cafetera.
I per últim ens queda la cultura del treball i de l'estalvi: les millors eines, i sense esmolar. Les subprime no ha fet més que posar-ho en evidència. Diu Milan Kundera a El Teló que "mentre la realitat mai no s'avergonyeix de repetir-se, el pensament, davant la repetició de la realitat, sempre acaba callant".
Robert Pibernat
Vam creure que podíem posar-nos en mans de multinacionals que sabíem que es deslocalitzarien tan aviat com deixessim de ser socialment aventatjosos; vam acceptar viure amb càrrec al dia de demà, fent servir el crèdit com a mitjà de pagament, i endeutant-nos sense voler veure el buit de la bombolla que ens envoltava; i no vam voler aprofitar un període de creixement que ens podia haver permès canviar el model de construcció i consum intern pel d'inversió en coneixement.
Se'ns postulen receptes: a curt termini, obrir l'aixeta del crèdit i flexibilitzar, encara més, el mercat de treball; i a llarg termini millorar la formació i potenciar les energies alternatives. I consumir: hem bastit un sistema econòmic en el que si deixem de consumir caiem de la bicicleta. No ens havien explicat que sense deixar de consumir podiem caure igualment.
L'Estat és un estereotip en la mesura en què esperem que sigui de la manera que creiem que ha de ser, i li demanem unes solucions que no té. Als bancs els demanem diners a canvi del nostre futur i de les claus de casa. A les empreses, assedegades de crèdit, els demanem que deixin de regir-se pel motiu pel qual van ser creades i renunciin a la maximització del benefici en funció del bé comú.
El sistema educatiu bàsic, deprimit per la creixent dificultat social de treballar sobre l'alumne, i desatès per la incapacitat d'entesa dels seus principals responsables, ja té prou feina a gestionar la seva pròpia crisi. Les últimes manifestacions en l'àmbit de l'ensenyament superior demostren que ens encaminem cap al Pla Bolonya sense l'impuls ni el suport necessari.
I el sistema de finançament? Resoldria la mentalitat que ens fa creure que el nostre dret arriba només fins a on arriba el dret a demanar? La finalitat de la nostra autonomia política -i financera, naturalment- havia de ser la de gestionar una realitat diferenciada, lingüística, econòmica, cultural. La realitat, en canvi, descansa en una interpretació de la descentralització que és administrativa, però mai del tot política. A aquesta última, el café para todos se la va deixar a la cafetera.
I per últim ens queda la cultura del treball i de l'estalvi: les millors eines, i sense esmolar. Les subprime no ha fet més que posar-ho en evidència. Diu Milan Kundera a El Teló que "mentre la realitat mai no s'avergonyeix de repetir-se, el pensament, davant la repetició de la realitat, sempre acaba callant".
Robert Pibernat
"El llarg camí de les subprime"
(Article publicat a L'Escalenc, el novembre de 2008)
Tal i com explica Leopoldo Abadía (exprofessor d’IESE i autor de “La Crisis NINJA”), l’any 2001 es produeixen dues circumstàncies que es prenen com a origen de la crisi financera actual: la fi de la bombolla d’internet, i els atemptats de l’onze de setembre.
En aquell moment, i per compensar la incertesa dels mercats financers i dinamitzar l’economia, la Reserva Federal dels Estats Units decideix abaixar dràsticament els tipus d’interès. L’abaratiment del diner facilita l’endeutament per a la compra d’habitatges, però també redueix els marges dels bancs, que, per incrementar el seu negoci, concedeixen hipoteques a alts tipus d’interès a clients de poca solvència (les anomenades hipoteques d’alt risc o subprime), i per sobre del valor de l’habitatge hipotecat. Quan aquests deutors no poden satisfer les quotes, el banc es queda amb un habitatge que, degut a la bombolla immobiliària, ja ha superat el valor de la hipotecada executada.
Aquesta activitat creditícia porta a una falta de liquiditat dels bancs, que, per obtenir més diners i poder continuar donant hipoteques, fan un nou pas: emeten deute garantit amb actius hipotecaris. És a dir, agrupen hipoteques, bones i dolentes, convertint-les en productes financers a la venda. Aquests paquets passen a formar part de fons d’inversió, plans de pensions, etc, penetrant a la borsa i centrifugant les subprime a la resta del sistema financer.
Principis de 2007. Símptomes de feblesa. Augmenten els impagats, cau el preu de l’habitatge, i es perd la confiança en els productes contaminats amb les subprime. Els bancs desconfien dels actius financers dels altres bancs i es deixen els diners a un tipus d’interès més elevat. A Europa, l’Euribor encareix les hipoteques i redueix la renda disponible de les famílies, que queden amb menys recursos per al consum. En el moment en què l’especulació immobiliària deixa de pedalar, la resta de l’economia cau de la bicicleta. Efectes col·laterals: el diner fuig del sector immobiliari i es refugia en el petroli. I el que va començar com a estratègia financera en un despatx de Wall Street acaba tenint conseqüències en la inflació de casa nostra. Mentrestant, els grups d’inversions americans (Citigroup, Lehman Brothers, AIG, etc) tanquen o busquen comprador, i assistim a la paradoxa que Antón Costa (catedràtic de Política Econòmica de la UAB i vicepresident del Cercle d’Economia) anomena socialisme per a rics: la Reserva Federal atura, amb diners públics, la caiguda al buit dels grans beneficiaris del capitalisme. O el que és el mateix, l’Estat socialitza les pèrdues de l’especulació.
Robert Pibernat.
Tal i com explica Leopoldo Abadía (exprofessor d’IESE i autor de “La Crisis NINJA”), l’any 2001 es produeixen dues circumstàncies que es prenen com a origen de la crisi financera actual: la fi de la bombolla d’internet, i els atemptats de l’onze de setembre.
En aquell moment, i per compensar la incertesa dels mercats financers i dinamitzar l’economia, la Reserva Federal dels Estats Units decideix abaixar dràsticament els tipus d’interès. L’abaratiment del diner facilita l’endeutament per a la compra d’habitatges, però també redueix els marges dels bancs, que, per incrementar el seu negoci, concedeixen hipoteques a alts tipus d’interès a clients de poca solvència (les anomenades hipoteques d’alt risc o subprime), i per sobre del valor de l’habitatge hipotecat. Quan aquests deutors no poden satisfer les quotes, el banc es queda amb un habitatge que, degut a la bombolla immobiliària, ja ha superat el valor de la hipotecada executada.
Aquesta activitat creditícia porta a una falta de liquiditat dels bancs, que, per obtenir més diners i poder continuar donant hipoteques, fan un nou pas: emeten deute garantit amb actius hipotecaris. És a dir, agrupen hipoteques, bones i dolentes, convertint-les en productes financers a la venda. Aquests paquets passen a formar part de fons d’inversió, plans de pensions, etc, penetrant a la borsa i centrifugant les subprime a la resta del sistema financer.
Principis de 2007. Símptomes de feblesa. Augmenten els impagats, cau el preu de l’habitatge, i es perd la confiança en els productes contaminats amb les subprime. Els bancs desconfien dels actius financers dels altres bancs i es deixen els diners a un tipus d’interès més elevat. A Europa, l’Euribor encareix les hipoteques i redueix la renda disponible de les famílies, que queden amb menys recursos per al consum. En el moment en què l’especulació immobiliària deixa de pedalar, la resta de l’economia cau de la bicicleta. Efectes col·laterals: el diner fuig del sector immobiliari i es refugia en el petroli. I el que va començar com a estratègia financera en un despatx de Wall Street acaba tenint conseqüències en la inflació de casa nostra. Mentrestant, els grups d’inversions americans (Citigroup, Lehman Brothers, AIG, etc) tanquen o busquen comprador, i assistim a la paradoxa que Antón Costa (catedràtic de Política Econòmica de la UAB i vicepresident del Cercle d’Economia) anomena socialisme per a rics: la Reserva Federal atura, amb diners públics, la caiguda al buit dels grans beneficiaris del capitalisme. O el que és el mateix, l’Estat socialitza les pèrdues de l’especulació.
Robert Pibernat.
"La Societat Subprime"
(Article publicat a La Vanguardia el 03-10-2008)
Mentre els grans bancs d'inversions nord-americans tanquen o busquen comprador, i la desconfiança de les entitats financeres respecte als seus propis actius encareix les hipoteques i redueix la renda disponible de les famílies, assistim a la paradoxa que Antón Costa (catedràtic de Política Econòmica de la UAB) anomena socialisme per a rics: la Reserva federal frena, amb fons públics, la caiguda al buit dels grans beneficiaris del capitalisme. Inversionistes que van emetre deute garantit amb actius hipotecaris d'escassa qualitat i la van centrifugar a la resta del sistema financer veuen ara com aquell Estat a qui van menystenir prima la seva negligència amb cares catifes sota les que amagar la seva opulència esgotada. Per als bancs nord-americans va canviar el negoci quan la Reserva Federal va abaixar dràsticament els tipus d´interès després de l´esclat de la bombolla d´internet i de l'11 de setembre. Amb aquesta liquidesa generada es van concedir hipoteques a clients d'escassa solvència, i per sobre del valor de l´habitatge hipotecat. Quan aquests deutors no podrien satisfer les quotes, el banc es quedaria amb uns habitatges que, degut a la bombolla immobiliària, ja haurien superat fins i totel valor de la hipoteca executada. Però els impagats i la caiguda del mercat van punxar la bombolla. El diner es va refugiar en el petroli, que és la base de tots els plats de la nostra economia, i el que va començar com una estratègia financera en un despatx de Wall Street va acabar afectant la nostra inflació. Sota aquests núvols, l´economia real serà qui rebrà el xàfec.
Els diners són la mesura de l´èxit. Ha sigut la globalització una il.lusió social per legitimar la no regulació dels fluxos financers? Seria la Taxa Tobin un punt de partida, com ja pregonava Ignacio Ramonet, editor de Le Monde Diplomatique, el 1997? Fins a on arribarien les tanques d'un possible corralillo made in USA? La fi del cicle ha de comportar un canvi de model? I si hi havia indicadors suficients de caiguda lliure, perquè es va deixar fer?
Al clàssic de John Sturges Els Set Magnífics, alter ego de l'actual G7, un dels protagonistes explica una paràbola: un home cau des del terrat d'un edifici i quan en plena caiguda passa per davant de la finestra d'un dels pisos, l'home que hi ha a la finestra li pregunta: "Com va tot, amic?", mentre l'altre contesta: "Per ara bé..."
Robert Pibernat
"La falsa sardana"
(Article publicat a La Vanguardia el 18-09-2008)
Avui, estigmatitzada la cultura de l´esforç, gaudim i patim d'un sistema de valors que educa en el consum y que admet que, en una societat amb excés de béns, la satisfacció d´adquirir un producte s'equipara, en grau, amb la utilitat mateixa que aquest producte proporciona. La realització ja no prové de la cultura de l´esforç sinó de la cultura del consum. El mercat no com a proporcionador de béns sinó de felicitat. I mentre els models d'èxit més visibles són d´escassa projecció personal -especulació immobiliària o programes televisius d'audiències massives i valors efímers-, el sistema educatiu mostra el seu poc múscul a l'hora de generar motivació i rendiment. És que acceptar la mediocritat ens eximeix de corregir errors? Volem regenerar el model , o centrar el debat en la seva gestió? Dos exemples. En l'àmbit universitari, i excloent de tota discussió l'homologació de titulacions a nivell europeu, l'argument esgrimit davant del Procés de Bolonya consisteix en aventurar que, si les universitats orienten en excés la formació cap a l'horitzó laboral, aquesta formació s'aparta de la seva primera raó de ser -formar persones abans que formar personal- i porta a la privatització encoberta dels seus objectius socials. Hi ha dubtes similars al voltant de la Llei d'Educació de Catalunya: els sindicats estimen que una major autonomia dels centres comportaria no només una competència entre aquests sinó una major segregació d'alumnes en funció dels recursos de les famílies. És a dir: separar gestió i titularitat pot deixar l'ensenyament en mans de criteris de mercat -naturalment, modificat l'esborrany de la llei, les queixes vénen ara de l'escola concertada.
Diu la publicitat que davant d'un mal de cap, la solució no és tractar el problema sinó prendre's una aspirina i continuar. Diu que primer comprem, que ja pensarem després. I diu que els detergents ja no donen la felicitat perquè deixin la roba més blanca sinó perquè donen una blanquíssima família feliç. Amb una mà pretenem protegir-nos de la penetració dels mecanismes del mercat en l'ensenyament, i amb l'altra venem la felicitat en aquest mateix mercat.
Rellegeixo el músic Lluís Albert a Contra la falsa sardana -I.G. R.Duran Alsina 1953- en què es descabdellen els motius pels quals no hi ha cap raó per executar amb els braços caiguts els anomenats passos curts d'aquesta dança, en contrast amb l'expressió d'optimisme que, en l'execució dels llargs, representen els braços alçats. Rès més actual com a metàfora d'acomodament.
Robert Pibernat.
"¿Enseñar más, o mejor?"
(Article publicat a La Vanguardia l' 11-10-2007)
Dos años después de la firma del Pacte Nacional per a l'Educació, aprobado con el beneplácito de patronales de enseñanza, federaciones de padres y sindicatos docentes - excepto Ustec, principal sindicato de la enseñanza pública-, se han vuelto a poner sobre la mesa aspectos que aparecen reiteradamente como motivo de reflexión: fracaso escolar, conciliación laboral, laicidad...
Si hablamos de fracaso escolar es porque el mecanismo para la transmisión de conocimientos y de valores no obtiene los resultados deseados. Se puede actuar sobre la inversión en instalaciones, la organización de los centros, el excesivo grado de interinaje del profesorado, la reducción del número de alumnos por aula, o la actualización de los planes de estudio. Eso le corresponde al Estado, a base de dotación presupuestaria. Pero ¿cuál es la aportación del alumno? ¿En qué ámbito se fomentan sus actitudes? ¿Hasta qué punto los padres han abdicado hoy de una formación de valores? Y el formador, ¿tiene hoy suficiente autoridad delegada para aparecer, ante padres y alumnos, como piedra angular del sistema? ¿Tenemos que mejorar en gestión, o en metodología? ¿Tenemos que enseñar más o tenemos que enseñar mejor?
Repasemos: la Lode establecía los requisitos a las escuelas privadas para recibir dinero público; la Logse ampliaba la educación obligatoria hasta los 16 años; la Lopag reforzaba la participación en los centros escolares; y la fallida Loce quería orientar el sistema educativo hacia los resultados.
Las leyes no nos dejan ver el bosque. Pere Carbonell, alumno de la Escuela Normal de la Generalitat republicana, dijo ya hace un tiempo en el programa Millennium, del 33: "El mejor magisterio es el testimonio". Nuestro sistema educativo no demuestra perseguir el grado de equilibrio necesario entre lo que la sociedad le pide y lo que éste le da, tanto a nivel social como económico. Al frente de la OCDE estaremos cuando estemos dispuestos no sólo a destinar a educación los niveles de porcentaje del PIB necesarios - y a asumir que la educación no es un gasto, sino una inversión-, sino a asignar responsabilidades sociales al margen de un desarrollo legislativo en el que hemos delegado en exceso. No podemos construir un gran envoltorio de leyes para acabar diciendo, como el piloto al Pequeño Príncipe, que la educación que queremos está dentro.
Robert Pibernat.
"El control dels preus dels pisos"
(Article publicat a El Periódico de Catalunya el 14-12-2006)
Quan, periòdicament, veiem publicats uns percentatges d'increment de preus de l'habitatge que ens fan qüestionar l'encert de les polítiques en aquest sentit, els agents decisoris ens recorden que aquestes polítiques necessiten l'alliberament de sòl urbà, el foment de l'habitatge social i l'increment de l'oferta d'habitatge de lloguer.
Ara bé, ¿en quina mesura l'evolució del mercat de l'habitatge de propietat ha demostrat que un increment en l'oferta es tradueix en una moderació de preus? ¿Quins agents acaparen les existències de sòl edificable? ¿A qui beneficien les plusvà- lues generades? ¿És possible acceptar, en un sistema de valors socials, que l'única regulació del sector consisteixi a introduir, dins d'un mercat lliure, tímids paquets d'habitatge protegit? ¿Com es poden fer compatibles el dret a l'habitatge i el dret a la propietat? ¿Es poden assumir creixements acumulats de preus del 15% anual amb uns increments de salaris que amb prou feines poden absorbir el ritme de la inflació?Més oferta de lloguer vol dir lloguer menys car i desplaçament cap a aquell mercat de part de la demanda que ara actua en termes de propietat. Però, ¿fins a quin punt aquest raonament exclou el factor inversió dels arguments en les decisions de compra? ¿Pot ser el lloguer una alternativa mentre es pagui a preus pròxims als de la hipoteca? ¿Com es pot alliberar el parc d'habitatge abans tancat per poques expectatives de rendiment i ara per excés d'expectatives de revalorització? Dit d'una altra manera: ¿com es poden obrir els prop de 70.000 pisos tancats que el senyor Miloon Kothari, relator de l'ONU sobre una Vivenda Adequada, s'ha trobat només a Barcelona?
Un pas endavant serà la nova llei del dret a l'habitatge, enviada pel Govern al Parlament, que considerarà desocupats els pisos "permanentment buits i sense causa justificada" durant més de dos anys seguits. De tota manera, ¿com es pot gestionar tota la casuística que hi ha al darrere de cada pis tancat? ¿L'Administració pot expropiar l'ús d'un habitatge? ¿Es podrà inspeccionar amb garanties suficients el compliment de la norma? ¿Què es farà amb l'immens parc de vivendes turístiques, que en molts casos estan en mans de propietaris no residents? ¿Serà suficient la influència de la llei sobre el mercat?¿I la llei del sòl? La manca de sòl a les principals ciutats actua com els cercles d'una pedra quan cau dins l'aigua: genera increments de preus similars sobre tot el territori i sobre tot el mercat. La del PSOE de l'any 1992 venia a dir que només era urbanitzable el sòl expressament declarat com a tal. Va arribar el PP, i el 1998 va dir: es pot construir a qualsevol lloc, excepte en aquells expressament protegits. O el que és el mateix: el PSOE va optar per regular i el PP per liberalitzar l'ús del sòl.
Segons Antonio Vercher, fiscal coordinador de medi ambient i urbanisme, la llei del 1998 facilita --perquè en dificulta la sanció-- els convenis per modificar els plans urbanístics municipals, i certes transaccions últimament posades al descobert entre ajuntaments i promotors. Sembla lògic, doncs, una modificació de la llei del sòl cap a termes més pròxims a l'ordenació del territori, però ¿com es pot legislar en aquest sentit sense envair competències municipals? ¿És un problema que està generat per un insuficient finançament local?
No és la intenció d'aquest article elaborar opinió política ni resoldre el que no resolen ni ministres ni consellers. Tot i així sorprenen determinades propostes posades sobre la taula durant la darrera campanya electoral, com l'anomenada política de xecs, segons la qual l'Administració hauria de subvencionar part del cost de lloguer o adquisició, naturalment dins d'uns topalls, etcètera.
Aclarim-nos: ¿l'Estat ha de regular el mercat per tal de garantir drets, o s'hi ha de supeditar com un agent econòmic més? ¿Fins on es pot portar una política d'incentius amb efectes reguladors en el sector? ¿Es poden o no es poden aplicar exempcions fiscals sobre rendiments del capital immobiliari generats a partir d'un cens de pisos creat amb aquesta finalitat? Les deduccions fiscals a l'adquisició de la vivenda, ¿no acaben suposant un finançament de les promotores amb diners públics? ¿Seria possible, tal com proposaven altres opcions polítiques, taxar un preu màxim per metre quadrat per evitar que la construcció es continuï convertint en el refugi inversor per excel.lència? Si es fes així, ¿seria acceptable la pèrdua de patrimoni que per a les famílies comportaria qualsevol disminució de preus en aquest sentit? I si no, ¿fins on estem disposats a acceptar l'expansió del volum i la durada de l'endeutament? ¿Queda com a únic objectiu desitjable que el preu de l'habitatge evolucioni només cap a un comportament que permeti a la inflació abandonar l'actual hipocresia de no comptar amb la principal destinació dels ingressos de les famílies? I a nivell global, ¿és sostenible un model de creixement que està basat en l'ocupació del territori i que està finançat amb nivells d'endeutament pràcticament generacionals?
"Qui als 20 anys no busca i als 30 no troba, als 40 no té." ¿Fins on haurem d'allargar els terminis de la vella dita popular?
Robert Pibernat.
________________
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
