Punt Diari, 26 de maig de 2011
Ser o no ser. És el dilema de l’economia. Ser una eina útil al servei dels interessos de les persones, o ser una eina subtil, pedant i subjecte als interessos dels poderosos. Gran misteri. O no tant, perquè de fet l’economia serveix per tot això. La fem servir de distribuïdora de recursos, de subministradora de bens, de proveïdora de somnis a llarg termini, d’eina d’esclavatge per hipoteques subversives.
Però sempre és la situació internacional la que mou el món. Què hi podem fer nosaltres per condicionar l’economia?
Ens en conformem a vigilar la nostra, la petita, la que no fa nosa a la gran. Si parléssim de l’economia de les nostres butxaques, en Josep Pla ens diria que no la moguéssim gaire. Després hi hauria el pensament de l’Eugeni Xammar: “Digueu-me com van els ferrocarrils i us diré si en un país hi ha pau o hi a guerra. Hi ha naturalment l’excepció d’Espanya, on els ferrocarrils van malament en temps de pau. Però és que Espanya no és bon bé ço que nosaltres volem dir “país” (La Veu de Catalunya, 25-11-1923).
Aquesta és l’economia que ens hauria d’interessar, la dels diners que construeixen fets econòmics..
La borsa és un magma que es mou amb independència de la nostra realitat, però el mileurisme és una realitat que ens mana. El llarg període de vaques grasses ens va convidar a viure en funció del dia de demà. El crèdit, malalt, tip, esgotat, ha dit que prou. I tots els que hi participàvem estem endeutats amb hipoteques que ja no valen el que van costar. Ara el crèdit se n’ha anat, i s’ha de viure dels diners: el dia de demà no hauria de ser per pagar-ho tot, sinó per deixar-ho tot pagat.
L’Estat tampoc dóna senyals de coherència: subvenciona els bancs i tanca una mitjana de cinquanta llits als principals hospitals de Catalunya. La sanitat hauria d’estar fora de la política, però són diners, i els diners estan dins la política. La política és la gestió de lo que s’ha de pagar.
Pel seu costat, ensenyament encara busca raons acadèmiques per funcionar, com si les raons per funcionar haguessin de ser acadèmiques. Si no se sap en què es vol convertir l’ensenyament, és que no se sap gaire res. L’autoritat ha d’entrar a les aules, que ara no hi és, i les aparences de nous rics no ens han d’impedir escoltar la lliçó. No podem ser moderns a base de posar ordinadors, si abans no som moderns a l’hora de saber fer escoltar, a un alumne, un professor.
Les dades de fracàs escolar ens posen al nostre lloc. En atur i ensenyament som a la cua d’Europa. Algun veí ens supera en els mals de la moneda: Grècia, Irlanda, Portugal, necessiten sobreviure com a deutors. És a dir, han de fer creure que poden pagar, i això és impossible quan ja has demostrat que no ho pots fer.
Fa anys vaig caminar pels carrers de Dublin i la gent semblava satisfeta de ser dublinesa. Vaig passejar per Estrasburg i donaven la sensació d’estar-ne orgullosos de ser estrasburguesos. Catalunya és un país subvencionat, vull dir que fem el que ens deixen fer, i prou. Tenim, però ens diuen quan ens deixen tenir. I gaudim d’una mentalitat urbanística: és a dir, hem portat els nostres actes econòmics a un demà contínuament aplaçat, a un demà que ja pagarem. I això ara s’ha acabat, ja no és. En Jean-Clode Trichet i l’Angela Merkel ens porten els comptes. Ens volen fer valedors dels nostres deutes i no sabem de què ens parlen. Hem d’assumir que un deute és una cosa d’avui, i no de demà.
Eugeni Xammar, el 28-11-1924, escrivia a La Veu de Catalunya: “Per l’agost de 1.914, tant bon punt va ser declarada la guerra, el govern alemany, per mitjà d’un acte sobirà, legítim i públic, va rellevar al Reichsbannk de l’obligació de redimir en or els seus bitllets. Des d’aquell moment el marc va quedar convertit en un tros de paper, i tots els que han comprat marcs sabien que compraven un tros de paper i ho feien amb l’esperança que aquest tros de paper es convertís per miracle altre vegada en or”.
Això és el que hem fet tots un segle més tard.
Sanidad Bancaria
La Vaguàrdia, dimecres 11 maig 2011
Indecencia es el adjetivo. El sistema sanitario español se va a pique. La crisis se ceba en una manera de hacer. Los bancos, grandes simuladores de realidad, hacen su agenda: mientras los servicios de urgencias se debaten entre el cierre y la reducción, los bancos reciben ayudas del estado para salvar sus opacos balances. Opacos porque están en crisis, cierran o deberían cerrar, se esconden de la verdad gracias a sus estridentes silencios, y maquillan sus balances hasta la extenuación, escondiendo viviendas obsoletas que ya nunca venderán.
Y que hacen? Mentir sobre sus cuentas para aparentar solvencia, y abandonar al desahucio a media sociedad abiertamente mileurista. Cierre de 50 camas de media en los principales hospitales de Barcelona. Cierre de quirófanos, de plantas i de consultas externas que conllevan el despido de trabajadores. Subvenciones a los bancos para que sus inversores no sufran las perdidas de una economía sin futuro inmediato. Estamos enfermos de una lacra social que nos impide ver las obviedades. No sabemos distinguir entre un banco i la salud pública? No sabemos supeditar los intereses particulares a los generales?
Y qué hace el Estado? Subvencionar bancos en lugar de subvencionar su propia sanidad. Y apoyar un sistema que ha desangrado el país con hipotecas al servicio de la especulación y del ahorro equivocado.
El sistema financiero español es "sólido y solvente" y cuenta con "entidades robustas", subrayó la vicepresidenta segunda del Gobierno y ministra de Economía y Hacienda, Elena Salgado. Pues por qué lo subvencionan? Dicen lo que tienen que decir porque, sino, los mercados internacionales nos abandonarían y la señora Merkel nos tiraría de las orejas. Mienten a la fuerza. Todos sabemos que el sistema financiero español está tocado y hundido hasta nueva orden.
Nuestro veinte por ciento de paro es el de peor calidad de la media europea, y nuestra voluntad de salir adelante se encuentra dañada por el valor de unas hipotecas que ya no valen lo que costaron. El gobierno del Estado tampoco es leal con Catalunya: no quiere saber nada del 19% de inversión prometida en el nuevo estatuto.
El gobierno dijo: que los bancos se vayan al extranjero y que las cajas se conviertan en bancos, pero los que no encuentren financiación que vengan a mí. Esto es darles cobertura a ellos, antes que a mi cama de hospital.
Gracias, señores del gobierno.
Indecencia es el adjetivo. El sistema sanitario español se va a pique. La crisis se ceba en una manera de hacer. Los bancos, grandes simuladores de realidad, hacen su agenda: mientras los servicios de urgencias se debaten entre el cierre y la reducción, los bancos reciben ayudas del estado para salvar sus opacos balances. Opacos porque están en crisis, cierran o deberían cerrar, se esconden de la verdad gracias a sus estridentes silencios, y maquillan sus balances hasta la extenuación, escondiendo viviendas obsoletas que ya nunca venderán.
Y que hacen? Mentir sobre sus cuentas para aparentar solvencia, y abandonar al desahucio a media sociedad abiertamente mileurista. Cierre de 50 camas de media en los principales hospitales de Barcelona. Cierre de quirófanos, de plantas i de consultas externas que conllevan el despido de trabajadores. Subvenciones a los bancos para que sus inversores no sufran las perdidas de una economía sin futuro inmediato. Estamos enfermos de una lacra social que nos impide ver las obviedades. No sabemos distinguir entre un banco i la salud pública? No sabemos supeditar los intereses particulares a los generales?
Y qué hace el Estado? Subvencionar bancos en lugar de subvencionar su propia sanidad. Y apoyar un sistema que ha desangrado el país con hipotecas al servicio de la especulación y del ahorro equivocado.
El sistema financiero español es "sólido y solvente" y cuenta con "entidades robustas", subrayó la vicepresidenta segunda del Gobierno y ministra de Economía y Hacienda, Elena Salgado. Pues por qué lo subvencionan? Dicen lo que tienen que decir porque, sino, los mercados internacionales nos abandonarían y la señora Merkel nos tiraría de las orejas. Mienten a la fuerza. Todos sabemos que el sistema financiero español está tocado y hundido hasta nueva orden.
Nuestro veinte por ciento de paro es el de peor calidad de la media europea, y nuestra voluntad de salir adelante se encuentra dañada por el valor de unas hipotecas que ya no valen lo que costaron. El gobierno del Estado tampoco es leal con Catalunya: no quiere saber nada del 19% de inversión prometida en el nuevo estatuto.
El gobierno dijo: que los bancos se vayan al extranjero y que las cajas se conviertan en bancos, pero los que no encuentren financiación que vengan a mí. Esto es darles cobertura a ellos, antes que a mi cama de hospital.
Gracias, señores del gobierno.
El Paradigma
(L'Escalenc, abril de 2011)
El dia de demà no és un dia qualsevol. No és un demà a seques. És un dia imprecís, borrós, i sobretot llunyà. Sempre està per arribar, i tot ho posem en funció seva. És, en el fons, un paradigma.
La meitat del món el convertim en una excusa permanent per deixar els canvis per més endavant, i l’altra meitat, en una obsessió que ens impedeix viure els dies de cada dia. Canviem de roba, de mobles, i de color de les parets, però ens costa canviar-nos a nosaltres mateixos. La majoria fins i tot pensem que no hi ha res a canviar, i acabem acceptant una rigidesa que no ens deixa sortir d’una mateixa rajola.
No és pas que el dia de demà sigui un dia que no arribi mai, és només que quan arriba li neguem aquesta condició. Segurament perquè ja en tenim un altre de recanvi.
Els entesos diuen que el dia de demà serà econòmicament pitjor. Varem abdicar de la cultura de l’estalvi, i ara tanquem l’etapa en què consum i felicitat s’havien fet sinònims, en què comprar era oci. La obscenitat dels bancs ha fet la resta: han convertit el dia de demà en producte financer. I no han explicat mai, tot i saber-ho, que quan tornéssim a la realitat els pisos ja no tindrien el valor de mercat pel qual la gent es va endeutar. És a dir, com continuar pagant per una cosa que ja no es té.
Marx va ser el millor teòric del capitalisme, ni que fos perquè va dedicar la seva obra a analitzar-lo. A mitjans del s.XIX parla de superproducció: hi ha excés de producció perquè la població en el seu conjunt percep un salari amb el qual no pot comprar tot allò que produeix. Avui en patim algunes conseqüències: crisi de recursos per un consum desmesurat, crisi financera per un deute insostenible, i crisi social per un atur inadmissible. I crisi de valors per un sistema educatiu que omple els despatxos però que no entra a les aules. La consellera d’Ensenyament va dir recentment a una conferència a Girona: “si tenim un problema amb l’autoritat, n’hem de parlar obertament i que els pares i mares ho coneguin”. Doncs bé, quan se’n parlarà obertament d’autoritat? Quan posarem el professos al centre del sistema? I per quan la conciliació dels horaris escolars i laborals?
Mentre una part massa gran de la població tant sols pot aspirar al mileurisme, els governs ens volen fer creure que encara decideixen, quan la realitat és que ja no gestionen diners sinó que gestionen deute. Així doncs, ha començat l’etapa en què molts fills ho tindran més difícil que els pares. Els grans recursos financers s’han concentrat en quatre mans que mouen les economies en funció dels seus interessos. I qui més profit n’han tret han sigut els kapitals que s’han permès entrar i sortir de les economies al seu gust. Dic kapitals, amb “k”, perquè penso en Josef K, protagonista de El Procés, de Franz Kafka (1925): dos funcionaris van a detenir a Josef K. un matí a casa seva, i envoltat d’unes instàncies judicials representades per persones incompetents, pateix un asfixiant procés que li dura un grapat d’anys. I sense saber en cap moment perquè es troba processat.
Doncs bé, en aquesta crisi tots som petits Josef’s K. que no sabem de què se’ns condemna. Els salaris es fan petits, els deutes no. Se’ns diu que estem en crisi, i la culpa sempre és d’aquell a qui mai podem demanar explicacions. Però tots sabem qui paga la crisi: tres de cada quatre famílies d’aquí no han rebut el seu ajut per fill corresponent al 2010. Fantasia i realitat: fantasia de plaça de les Escoles noves, realitat d’haver de pujar a un tercer pis del carrar Riera per tenir cobertura de mòbil.
Canvis superficials: els que disposen dels recursos financers a l’engròs, els que s’escapen al control dels estats, i els que juguen amb les finances com en Charles Chaplin amb la bola del món a El Gran Dictador, pressionen per fer encara millor la frase de Tomàs de Lampedusa a la seva novel·la El Gatpard, magistralment portada al cine per Visconti al 1963, i que diu: “és necessari que tot canviï si volem que les coses segueixin com són”.
Robert Pibernat
El dia de demà no és un dia qualsevol. No és un demà a seques. És un dia imprecís, borrós, i sobretot llunyà. Sempre està per arribar, i tot ho posem en funció seva. És, en el fons, un paradigma.
La meitat del món el convertim en una excusa permanent per deixar els canvis per més endavant, i l’altra meitat, en una obsessió que ens impedeix viure els dies de cada dia. Canviem de roba, de mobles, i de color de les parets, però ens costa canviar-nos a nosaltres mateixos. La majoria fins i tot pensem que no hi ha res a canviar, i acabem acceptant una rigidesa que no ens deixa sortir d’una mateixa rajola.
No és pas que el dia de demà sigui un dia que no arribi mai, és només que quan arriba li neguem aquesta condició. Segurament perquè ja en tenim un altre de recanvi.
Els entesos diuen que el dia de demà serà econòmicament pitjor. Varem abdicar de la cultura de l’estalvi, i ara tanquem l’etapa en què consum i felicitat s’havien fet sinònims, en què comprar era oci. La obscenitat dels bancs ha fet la resta: han convertit el dia de demà en producte financer. I no han explicat mai, tot i saber-ho, que quan tornéssim a la realitat els pisos ja no tindrien el valor de mercat pel qual la gent es va endeutar. És a dir, com continuar pagant per una cosa que ja no es té.
Marx va ser el millor teòric del capitalisme, ni que fos perquè va dedicar la seva obra a analitzar-lo. A mitjans del s.XIX parla de superproducció: hi ha excés de producció perquè la població en el seu conjunt percep un salari amb el qual no pot comprar tot allò que produeix. Avui en patim algunes conseqüències: crisi de recursos per un consum desmesurat, crisi financera per un deute insostenible, i crisi social per un atur inadmissible. I crisi de valors per un sistema educatiu que omple els despatxos però que no entra a les aules. La consellera d’Ensenyament va dir recentment a una conferència a Girona: “si tenim un problema amb l’autoritat, n’hem de parlar obertament i que els pares i mares ho coneguin”. Doncs bé, quan se’n parlarà obertament d’autoritat? Quan posarem el professos al centre del sistema? I per quan la conciliació dels horaris escolars i laborals?
Mentre una part massa gran de la població tant sols pot aspirar al mileurisme, els governs ens volen fer creure que encara decideixen, quan la realitat és que ja no gestionen diners sinó que gestionen deute. Així doncs, ha començat l’etapa en què molts fills ho tindran més difícil que els pares. Els grans recursos financers s’han concentrat en quatre mans que mouen les economies en funció dels seus interessos. I qui més profit n’han tret han sigut els kapitals que s’han permès entrar i sortir de les economies al seu gust. Dic kapitals, amb “k”, perquè penso en Josef K, protagonista de El Procés, de Franz Kafka (1925): dos funcionaris van a detenir a Josef K. un matí a casa seva, i envoltat d’unes instàncies judicials representades per persones incompetents, pateix un asfixiant procés que li dura un grapat d’anys. I sense saber en cap moment perquè es troba processat.
Doncs bé, en aquesta crisi tots som petits Josef’s K. que no sabem de què se’ns condemna. Els salaris es fan petits, els deutes no. Se’ns diu que estem en crisi, i la culpa sempre és d’aquell a qui mai podem demanar explicacions. Però tots sabem qui paga la crisi: tres de cada quatre famílies d’aquí no han rebut el seu ajut per fill corresponent al 2010. Fantasia i realitat: fantasia de plaça de les Escoles noves, realitat d’haver de pujar a un tercer pis del carrar Riera per tenir cobertura de mòbil.
Canvis superficials: els que disposen dels recursos financers a l’engròs, els que s’escapen al control dels estats, i els que juguen amb les finances com en Charles Chaplin amb la bola del món a El Gran Dictador, pressionen per fer encara millor la frase de Tomàs de Lampedusa a la seva novel·la El Gatpard, magistralment portada al cine per Visconti al 1963, i que diu: “és necessari que tot canviï si volem que les coses segueixin com són”.
Robert Pibernat
"Entre els Eugenis"
(L'Escalenc, abril de 2011)
La Lídia era filla de la Sabana, la última bruixa de Cadaqués.Vivia enlluernada pel somni de que un estiuejant, el gran Eugeni d'Ors, l'havia convertida en Teresa, La Ben Plantada. Creia, en el seu regne de desitjos, ser la inspiració del geni de les lletres.
Un dia, un altre geni que s'acabava de barallar amb el seu pare i l'havia fet fora de casa, li va demanar que li llogués una barraca que tenia a Potlligat per viure amb una dona que es deia Elena, musa d'un poeta del surrealisme francès anomenat Paul Éluard, però casada, estrangera, i mare d'una filla rebutjada que mai més no va voler saber res d'ella. I que el pare Dalí, menetral senyor notari de la ciutat de Figueres, considerava una aprofitada del seu fill.
La Lídia va llogar primer, i vendre després, la barraca a en Salvador i la seva musa, i el mite de Cadaqués es va posar a caminar. Cadaqués deurà doncs, part del seu renom añ gest de la filla d'una bruixa, pobre, ingènua i enganyada, que va donar sopluig a un rebutjat de la burgesia de la capital de l'Alt Empordà.
I el racó de Potrlligat va esdevenir per sempre més centre de peregrinatge de turistes, curiosos, i intelectuals, mentres Sant Pere de Rodes s'ho mirava de reüll. "La mel és més dolça que la sang". En boca de la Lídia, la frase expressava que si cal triar entre la nostra família i una persona per la cual ens inclinem d'altres maneres, serà aqueta última la que ens acabarà estirant. Entre la mel d'Eugeni d'Ors o la sang dels seus malaurats fills. Al cap i a la fi, pel jove Salvador també seria així.
En canvi, Teresa Mestre, la més versemblant Ben Plantada, i senyora de Jaume Baladia (sector tèxtil, naturalment), va abandonar la seva acomodada vida per fugir a Suïssa amb en Josep Pijoan (Barceona 1881 - Lausana 1963) promotor de la Biblioteca i del Museu d'Art de Catalunya, i impulsor de l'Institut d'Estudis Catalans. Un cop més, l'infatigable Josep Pla es va calçar la boina per escriue la vida i miracles d'un dels personatges més interessants de la seva Obra Completa (Vol.10)
El glossari d'Eugeni d'Ors, Xènius (Barcelona, 1881 - Vilanova i la Geltrú, 1954) va donar contingut al noucentisme. Classicisme i poesia, Rovira i Virgili, Carner, Clarà, Xavier Nogués i Aristides Maillol. Ah, i Mancomunitat. De cinema ja no tant: en Joan M. Minguet Batllori, professor d'Història de l'Art Contemprani i d'Història del Cinema de la Universitat Autònoma de Barcelona, parla a Classicisme i Cinema: Eugeni d'Ors, el noucentisme i les arts industrials (2001) de l'aversió del Noucentismecap a l'esclat del cinema de principis de segle, del rebuix a un fenòmen excessivament industrial, que no entrava en el seu concepte d'estètica del nou-cents, contraposant-lo a la cultura de les biblioteques populars. Noucentisme que volia una burgesia catalana que cavviés Espanya quasi un segle abans del malbaratament de la paraula "política". L'eina va ser "La Veu de Catalunya", La Veu, de la que els dos Eugenis, l'Ors i en Xammar en van ser col.laboradors. Una publicació que per obra i gràcia de la Lliga Regionalista va sortir el 30 de juliol de 1880 amb el subtítol de "Diari no politich, però clar i català".
Mentrestant, l'altre Eugeni, en Xamar (Barcelona, 1888 - L'Atmetlla del Vallès, 1973) amb les seves cròniques alemanyes desenvolupades a L'ou de la Serp (Quadernc Crema, 1998) va retratar com ningú la tramuntanada que bufava en l'Europa d'entreguerres. La república de Weimar i la ocupació del Ruhr, la política de reparacions i la gran França. Del Papiermark al Deutsche Mark, el marc alemany ja no sabia quina paret tocar. El 1924, Xammar escriu una frase que la podriem llegir en boca de l'Angela Merkel d'avui: "Europa no ha acabat d'apedaçar-se i els alemanys diuen que prou feina tenen per ells". La clarividència d'aquest observador seria un punt de llum en les circunstàncies actuals. El 28-11-1924 escrivia a La Veu: "Per l'agost de 1914, tant bon punt va ser declarada la guerra, el govern alemany, el govern alemany, per mitjá d'un acte sobirà, legítim, i públic, va rellevar el Reichsbannk de l'obligació de redimir en or els seus bitllets. Des d'aquell moment el marc va quedar convertit en un troç de paper, i tots els que han comprat mars sabien que compraven un tros de paper i ho feien amb l'esperança que aquest tros de paper es convertís per miracle altre vagada en or". Avui, el mateix Xammar, en lloc de mostrar-nos les vergonyes del marc alemany, potser ens explicaria la gran mentida de la cultura de l'endeutament, l'irreversible desnonament de l'economia espanyola, o la inmensa sort de La Ben Plantada d'haver tingut una barraca en un dels racons més aïllats de la Costa Brava.
"Digueu-me com van els ferrocarrils i us diré si en un país hi ha o no hi ha guerra. Hi ha naturalment l'exepció d'Espanya, on el ferrocarrils van malament en temps de pau. Però és que Espanya no és ben bé ço que nosaltres volem dir "país" (Eugeni Xammar, La Veu de Catalunya, 25-11-1923).
La Lídia era filla de la Sabana, la última bruixa de Cadaqués.Vivia enlluernada pel somni de que un estiuejant, el gran Eugeni d'Ors, l'havia convertida en Teresa, La Ben Plantada. Creia, en el seu regne de desitjos, ser la inspiració del geni de les lletres.
Un dia, un altre geni que s'acabava de barallar amb el seu pare i l'havia fet fora de casa, li va demanar que li llogués una barraca que tenia a Potlligat per viure amb una dona que es deia Elena, musa d'un poeta del surrealisme francès anomenat Paul Éluard, però casada, estrangera, i mare d'una filla rebutjada que mai més no va voler saber res d'ella. I que el pare Dalí, menetral senyor notari de la ciutat de Figueres, considerava una aprofitada del seu fill.
La Lídia va llogar primer, i vendre després, la barraca a en Salvador i la seva musa, i el mite de Cadaqués es va posar a caminar. Cadaqués deurà doncs, part del seu renom añ gest de la filla d'una bruixa, pobre, ingènua i enganyada, que va donar sopluig a un rebutjat de la burgesia de la capital de l'Alt Empordà.
I el racó de Potrlligat va esdevenir per sempre més centre de peregrinatge de turistes, curiosos, i intelectuals, mentres Sant Pere de Rodes s'ho mirava de reüll. "La mel és més dolça que la sang". En boca de la Lídia, la frase expressava que si cal triar entre la nostra família i una persona per la cual ens inclinem d'altres maneres, serà aqueta última la que ens acabarà estirant. Entre la mel d'Eugeni d'Ors o la sang dels seus malaurats fills. Al cap i a la fi, pel jove Salvador també seria així.
En canvi, Teresa Mestre, la més versemblant Ben Plantada, i senyora de Jaume Baladia (sector tèxtil, naturalment), va abandonar la seva acomodada vida per fugir a Suïssa amb en Josep Pijoan (Barceona 1881 - Lausana 1963) promotor de la Biblioteca i del Museu d'Art de Catalunya, i impulsor de l'Institut d'Estudis Catalans. Un cop més, l'infatigable Josep Pla es va calçar la boina per escriue la vida i miracles d'un dels personatges més interessants de la seva Obra Completa (Vol.10)
El glossari d'Eugeni d'Ors, Xènius (Barcelona, 1881 - Vilanova i la Geltrú, 1954) va donar contingut al noucentisme. Classicisme i poesia, Rovira i Virgili, Carner, Clarà, Xavier Nogués i Aristides Maillol. Ah, i Mancomunitat. De cinema ja no tant: en Joan M. Minguet Batllori, professor d'Història de l'Art Contemprani i d'Història del Cinema de la Universitat Autònoma de Barcelona, parla a Classicisme i Cinema: Eugeni d'Ors, el noucentisme i les arts industrials (2001) de l'aversió del Noucentismecap a l'esclat del cinema de principis de segle, del rebuix a un fenòmen excessivament industrial, que no entrava en el seu concepte d'estètica del nou-cents, contraposant-lo a la cultura de les biblioteques populars. Noucentisme que volia una burgesia catalana que cavviés Espanya quasi un segle abans del malbaratament de la paraula "política". L'eina va ser "La Veu de Catalunya", La Veu, de la que els dos Eugenis, l'Ors i en Xammar en van ser col.laboradors. Una publicació que per obra i gràcia de la Lliga Regionalista va sortir el 30 de juliol de 1880 amb el subtítol de "Diari no politich, però clar i català".
Mentrestant, l'altre Eugeni, en Xamar (Barcelona, 1888 - L'Atmetlla del Vallès, 1973) amb les seves cròniques alemanyes desenvolupades a L'ou de la Serp (Quadernc Crema, 1998) va retratar com ningú la tramuntanada que bufava en l'Europa d'entreguerres. La república de Weimar i la ocupació del Ruhr, la política de reparacions i la gran França. Del Papiermark al Deutsche Mark, el marc alemany ja no sabia quina paret tocar. El 1924, Xammar escriu una frase que la podriem llegir en boca de l'Angela Merkel d'avui: "Europa no ha acabat d'apedaçar-se i els alemanys diuen que prou feina tenen per ells". La clarividència d'aquest observador seria un punt de llum en les circunstàncies actuals. El 28-11-1924 escrivia a La Veu: "Per l'agost de 1914, tant bon punt va ser declarada la guerra, el govern alemany, el govern alemany, per mitjá d'un acte sobirà, legítim, i públic, va rellevar el Reichsbannk de l'obligació de redimir en or els seus bitllets. Des d'aquell moment el marc va quedar convertit en un troç de paper, i tots els que han comprat mars sabien que compraven un tros de paper i ho feien amb l'esperança que aquest tros de paper es convertís per miracle altre vagada en or". Avui, el mateix Xammar, en lloc de mostrar-nos les vergonyes del marc alemany, potser ens explicaria la gran mentida de la cultura de l'endeutament, l'irreversible desnonament de l'economia espanyola, o la inmensa sort de La Ben Plantada d'haver tingut una barraca en un dels racons més aïllats de la Costa Brava.
"Digueu-me com van els ferrocarrils i us diré si en un país hi ha o no hi ha guerra. Hi ha naturalment l'exepció d'Espanya, on el ferrocarrils van malament en temps de pau. Però és que Espanya no és ben bé ço que nosaltres volem dir "país" (Eugeni Xammar, La Veu de Catalunya, 25-11-1923).
"El dia de mañana"
(La Vanguàrdia, 29 de març de 20119
El día de mañana no es un día cualquiera. No es como un mañana a secas. Es un día impreciso, borroso, lejano. Siempre está por llegar. Es, en el fondo, un paradigma.
La mitad del mundo lo convierte en una excusa permanente para dejar los cambios para más adelante, y para la otra mitad es una obsesión que les impide vivir su día a día. Cambiamos de muebles, de ropa, pero nos cuesta cambiarnos a nosotros mismos. La mayoría hasta pensamos que no hay nada que cambiar, y acabamos aceptando una rigidez que no nos deja salir de nuestra pequeña baldosa. Los entendidos dicen que el día de mañana será económicamente peor el de hoy, o no será. Cerramos la etapa en que felicidad y consumo se han mezclado sin criterio, gratuitamente, ingenuamente.
La obscenidad de los bancos ha hecho el resto: han convertido el día de mañana en un producto financiero. Y no han explicado, sabiéndolo, que cuando volviésemos a la realidad los pisos ya no tendrían el valor de mercado por el que la gente se endeudó. han financiado una burbuja, sino una manera de pensar.
Ha empezado la etapa en la que muchos hijos lo tendrán más difícil que sus padres. Los grandes recursos se han concentrado en cuatro manos que mueven las economías según sus propios intereses. Y mientras una parte demasiado grande de la población sólo puede aspirar al mileurismo, los gobiernos nos quieren hacer creer que aún pueden mandar, cuando la realidad es que ya no gestionan
dinero sino deuda. Todos sabemos quién paga la crisis: tres de cada cuatro familias
no han recibido su ayuda por hijo correspondiente al 2010.
Marx fue el mejor teórico del capitalismo, aunque sólo fuera porque dedicó su obra a analizarlo. Amediados del XIX ya habla de superproducción: hay exceso de producción porque la población percibe un salario con el que no puede comprar todo aquello que produce. Hoy, las consecuencias: crisis económica por una deuda descontrolada, crisis de recursos por un consumo desmesurado, y crisis de valores por un sistema educativo ausente de clase. De las crisis nacen las oportunidades.
No se trata de que el día de mañana no llegue nunca, es sólo que cuando llega le negamos su condición.
Nadie lo definió como John Lennon en Beautiful boy-darling boy (Double Fantasy, 1980): “La vida es lo que te pasa mientras estás ocupado haciendo otros planes”.
El día de mañana no es un día cualquiera. No es como un mañana a secas. Es un día impreciso, borroso, lejano. Siempre está por llegar. Es, en el fondo, un paradigma.
La mitad del mundo lo convierte en una excusa permanente para dejar los cambios para más adelante, y para la otra mitad es una obsesión que les impide vivir su día a día. Cambiamos de muebles, de ropa, pero nos cuesta cambiarnos a nosotros mismos. La mayoría hasta pensamos que no hay nada que cambiar, y acabamos aceptando una rigidez que no nos deja salir de nuestra pequeña baldosa. Los entendidos dicen que el día de mañana será económicamente peor el de hoy, o no será. Cerramos la etapa en que felicidad y consumo se han mezclado sin criterio, gratuitamente, ingenuamente.
La obscenidad de los bancos ha hecho el resto: han convertido el día de mañana en un producto financiero. Y no han explicado, sabiéndolo, que cuando volviésemos a la realidad los pisos ya no tendrían el valor de mercado por el que la gente se endeudó. han financiado una burbuja, sino una manera de pensar.
Ha empezado la etapa en la que muchos hijos lo tendrán más difícil que sus padres. Los grandes recursos se han concentrado en cuatro manos que mueven las economías según sus propios intereses. Y mientras una parte demasiado grande de la población sólo puede aspirar al mileurismo, los gobiernos nos quieren hacer creer que aún pueden mandar, cuando la realidad es que ya no gestionan
dinero sino deuda. Todos sabemos quién paga la crisis: tres de cada cuatro familias
no han recibido su ayuda por hijo correspondiente al 2010.
Marx fue el mejor teórico del capitalismo, aunque sólo fuera porque dedicó su obra a analizarlo. Amediados del XIX ya habla de superproducción: hay exceso de producción porque la población percibe un salario con el que no puede comprar todo aquello que produce. Hoy, las consecuencias: crisis económica por una deuda descontrolada, crisis de recursos por un consumo desmesurado, y crisis de valores por un sistema educativo ausente de clase. De las crisis nacen las oportunidades.
No se trata de que el día de mañana no llegue nunca, es sólo que cuando llega le negamos su condición.
Nadie lo definió como John Lennon en Beautiful boy-darling boy (Double Fantasy, 1980): “La vida es lo que te pasa mientras estás ocupado haciendo otros planes”.
"Ruido"
La Vanguardia, 01.02.2011
Instalados en el ruido de una Barcelona en la que el tráfico rodado y el de las influencias parecen ser los únicos vagamente organizados, asistimos a su gradual conversión en mero spot publicitario. Enorme inmobiliaria, antes ciudad, donde los estereotipos son la base de la educación, y la indiferencia el resorte de los comportamientos. Ciudad de los prodigios transformada en ciudad de los perros, que confunde peso con calidad y ruido con progreso. Ciudad-jardín fruto de un genio, adornada por otro genio, y hoy gobernada por un montón de genios. Ciudad-fábrica que consiguió tantos derechos para los demás. Ciudad-subasta capaz de lo mejor y de lo más vano, de la mayor farsa democrática al pedir la participación del ciudadano en la remodelación de una avenida, y negarla en el paso del AVE por la Sagrada Familia. Centro reconocido de negocios y universidades. Éxito como marca, pero no como ciudad. Epicentro de país pequeño, de red virtual, de castillo de naipes con vocación de autosabotaje. Lucha de poder por las migajas. Triunfo de la demagogia y del falso progresismo, donde tolerancia es mearse en cualquier parte, libertad es invadir al vecino, y votar es diferir responsabilidades. Ruido político para aparentar autogobierno. Ruido mediático para aparentar criterio. Ruido físico para aparentar modernidad. Ruido para no oírse a sí mismo. Aceptación, normalización social de ese ruido.
Así, mientras el mercado inmobiliario nos hinchaba el ego, los índices europeos de educación y productividad nos ponían en nuestro sitio. Y hoy, mientras nuestra deuda pública escapa hacia adelante y Europa nos tolera sólo por el tamaño de nuestra grieta, las Pyme, que según el Anuari Pimec 2010 conforman el 99,8% del tejido productivo privado de nuestro país, cargan con el estrangulamiento financiero de una crisis que nadie parece haber creado. Mientras llenamos los titulares de guerras de divisas entre China y EEUU, desviamos nuestra responsabilidad social por encima de otros conflictos que no interesan tanto porque no afectan tan descaradamente a nuestro bolsillo. Y mientras debatimos sobre la idoneidad de un presidente del gobierno de asistir a una misa, olvidamos, por falta de espectacularidad mediática, las enormes necesidades de una sociedad en apariencia opulenta, pero con el doble de paro de la media europea y endeudada hasta las cejas. Cualquier día nos montan otro Fórum.
Instalados en el ruido de una Barcelona en la que el tráfico rodado y el de las influencias parecen ser los únicos vagamente organizados, asistimos a su gradual conversión en mero spot publicitario. Enorme inmobiliaria, antes ciudad, donde los estereotipos son la base de la educación, y la indiferencia el resorte de los comportamientos. Ciudad de los prodigios transformada en ciudad de los perros, que confunde peso con calidad y ruido con progreso. Ciudad-jardín fruto de un genio, adornada por otro genio, y hoy gobernada por un montón de genios. Ciudad-fábrica que consiguió tantos derechos para los demás. Ciudad-subasta capaz de lo mejor y de lo más vano, de la mayor farsa democrática al pedir la participación del ciudadano en la remodelación de una avenida, y negarla en el paso del AVE por la Sagrada Familia. Centro reconocido de negocios y universidades. Éxito como marca, pero no como ciudad. Epicentro de país pequeño, de red virtual, de castillo de naipes con vocación de autosabotaje. Lucha de poder por las migajas. Triunfo de la demagogia y del falso progresismo, donde tolerancia es mearse en cualquier parte, libertad es invadir al vecino, y votar es diferir responsabilidades. Ruido político para aparentar autogobierno. Ruido mediático para aparentar criterio. Ruido físico para aparentar modernidad. Ruido para no oírse a sí mismo. Aceptación, normalización social de ese ruido.
Así, mientras el mercado inmobiliario nos hinchaba el ego, los índices europeos de educación y productividad nos ponían en nuestro sitio. Y hoy, mientras nuestra deuda pública escapa hacia adelante y Europa nos tolera sólo por el tamaño de nuestra grieta, las Pyme, que según el Anuari Pimec 2010 conforman el 99,8% del tejido productivo privado de nuestro país, cargan con el estrangulamiento financiero de una crisis que nadie parece haber creado. Mientras llenamos los titulares de guerras de divisas entre China y EEUU, desviamos nuestra responsabilidad social por encima de otros conflictos que no interesan tanto porque no afectan tan descaradamente a nuestro bolsillo. Y mientras debatimos sobre la idoneidad de un presidente del gobierno de asistir a una misa, olvidamos, por falta de espectacularidad mediática, las enormes necesidades de una sociedad en apariencia opulenta, pero con el doble de paro de la media europea y endeudada hasta las cejas. Cualquier día nos montan otro Fórum.
"El braç i la màniga"
(Article publicat a L'Escalenc el setembre de 2010)
Un any més, un matí sortim al carrer i ja no sentim res. Aquella remor de fons desapareix. Els carrers es buiden de gent i s’omplen de quietud. La sorra descansa i es renova. La temporada s’acaba. L’Escala hiverna.
Tot un sistema econòmic al servei d’un consumidor d’oci i de descans, atret per un producte que quasi no ha canviat amb el pas dels anys. Els canvis només són aparents: el turisme ha deixat de ser un luxe per passar a ser un bé de consum, la cuina és ara més sofisticada, les carreteres més amples, i els serveis més cars. Però, abans i ara, el turista ve a parar el sol i a posar els peus a l’aigua. El turisme rural, el gastronòmic, o el cultural, són el vèrtex d’una piràmide que descansa sobre la base del turisme de masses, és a dir, uns existeixen perquè l’altre va crear el mercat. El monocultiu del model basat en la massificació ha acabat per urbanitzar el territori en uns percentatges al límit de la saturació. La idea del creixement sostenible és una pastanaga: amb un territori limitat i uns recursos limitats, el creixement il·limitat és pura demagògia. Però els indicadors de referència de cada final d’estiu continuen essent els percentatges d’ocupació.
El canvi d’hàbits dels consumidors i l’accés massiu a la mobilitat han fraccionat els temps d’estada fins a convertir el turista en un mer passant. Un actor de l’àmbit turístic dels últims quaranta anys em diu: “Al principi et llogaven un apartament per tot un mes, després per quinze dies i després per una setmana... ara et venen un dimecres en Ryanair i el divendres se’n van cap a un altre costat: el turisme s’ha acabat”. Tot i aquesta inapel·lable reflexió, i a diferència d’altres municipis costaners, el nostre turisme té una base residencial que garanteix l’assiduïtat, estabilitza alguns dels ingressos municipals i assegura un perfil de visitant familiar. Així doncs, aquest s’ha acabat s’ha d’entendre com un punt i a part en la manera d’entendre la nostra projecció, és a dir, no podem continuar fent només el que fèiem fins ara.
Trobar prou marge d’actuació per transformar la quantitat en qualitat, generar nou valor afegit si ja no podem competir en preus, identificar-nos definitivament amb el nostre exclusiu llegat arqueològic, o gestionar encertadament la distància que separa la preservació dels escassos espais naturals amb els legítims interessos dels seus propietaris, són eines reals que ens permetran deixar de créixer només a base d’ocupar el territori. Aquest model, que és el que ha generat riquesa tots aquests anys, s’ha esgotat: primer el model va esgotar el territori, i ara la crisi ha esgotat el model. La manca d’un adequat règim de finançament local ha fet la resta.
Traduir les obvietats en fets és cosa dels qui s’atorguen la capacitat de liderar. A nivell local els responsables polítics no poden fer gaire més que gestionar la realitat, bé o malament. A nivell global, desitgen la prosperitat econòmica quasi tant com el nostre vot. A la llista dels que decideixen les coses, els polítics van a la cua: regular el desgavell financer, anticipar-se als cicles de crisi, determinar nivells d’autogovern, liderar els canvis de model sense esperar que ho faci la duresa del mercat, etc. Venen capacitats que no poden exercir, emparats en les circumstàncies i en les conjuntures, en globalitzacions inabastables i en autonomismes porucs, i deixant que pensem que en som col·lectivament responsables. De vots a quatre pessetes se n’han venut sempre.
Repasso el corrosiu Diari 1887-1910 de Jules Renard en què parlant de l’actriu Sarah Bernhardt, contemporània seva, diu: “A baix la Sarah Bernhardt, la gran apassionada que just després de morir en el cinquè acte, s’aixeca i corre cap a la caixa per saber quant ha guanyat morint per nosaltres”. Impossible portar-li la contrària.
Un any més, un matí sortim al carrer i ja no sentim res. Aquella remor de fons desapareix. Els carrers es buiden de gent i s’omplen de quietud. La sorra descansa i es renova. La temporada s’acaba. L’Escala hiverna.
Tot un sistema econòmic al servei d’un consumidor d’oci i de descans, atret per un producte que quasi no ha canviat amb el pas dels anys. Els canvis només són aparents: el turisme ha deixat de ser un luxe per passar a ser un bé de consum, la cuina és ara més sofisticada, les carreteres més amples, i els serveis més cars. Però, abans i ara, el turista ve a parar el sol i a posar els peus a l’aigua. El turisme rural, el gastronòmic, o el cultural, són el vèrtex d’una piràmide que descansa sobre la base del turisme de masses, és a dir, uns existeixen perquè l’altre va crear el mercat. El monocultiu del model basat en la massificació ha acabat per urbanitzar el territori en uns percentatges al límit de la saturació. La idea del creixement sostenible és una pastanaga: amb un territori limitat i uns recursos limitats, el creixement il·limitat és pura demagògia. Però els indicadors de referència de cada final d’estiu continuen essent els percentatges d’ocupació.
El canvi d’hàbits dels consumidors i l’accés massiu a la mobilitat han fraccionat els temps d’estada fins a convertir el turista en un mer passant. Un actor de l’àmbit turístic dels últims quaranta anys em diu: “Al principi et llogaven un apartament per tot un mes, després per quinze dies i després per una setmana... ara et venen un dimecres en Ryanair i el divendres se’n van cap a un altre costat: el turisme s’ha acabat”. Tot i aquesta inapel·lable reflexió, i a diferència d’altres municipis costaners, el nostre turisme té una base residencial que garanteix l’assiduïtat, estabilitza alguns dels ingressos municipals i assegura un perfil de visitant familiar. Així doncs, aquest s’ha acabat s’ha d’entendre com un punt i a part en la manera d’entendre la nostra projecció, és a dir, no podem continuar fent només el que fèiem fins ara.
Trobar prou marge d’actuació per transformar la quantitat en qualitat, generar nou valor afegit si ja no podem competir en preus, identificar-nos definitivament amb el nostre exclusiu llegat arqueològic, o gestionar encertadament la distància que separa la preservació dels escassos espais naturals amb els legítims interessos dels seus propietaris, són eines reals que ens permetran deixar de créixer només a base d’ocupar el territori. Aquest model, que és el que ha generat riquesa tots aquests anys, s’ha esgotat: primer el model va esgotar el territori, i ara la crisi ha esgotat el model. La manca d’un adequat règim de finançament local ha fet la resta.
Traduir les obvietats en fets és cosa dels qui s’atorguen la capacitat de liderar. A nivell local els responsables polítics no poden fer gaire més que gestionar la realitat, bé o malament. A nivell global, desitgen la prosperitat econòmica quasi tant com el nostre vot. A la llista dels que decideixen les coses, els polítics van a la cua: regular el desgavell financer, anticipar-se als cicles de crisi, determinar nivells d’autogovern, liderar els canvis de model sense esperar que ho faci la duresa del mercat, etc. Venen capacitats que no poden exercir, emparats en les circumstàncies i en les conjuntures, en globalitzacions inabastables i en autonomismes porucs, i deixant que pensem que en som col·lectivament responsables. De vots a quatre pessetes se n’han venut sempre.
Repasso el corrosiu Diari 1887-1910 de Jules Renard en què parlant de l’actriu Sarah Bernhardt, contemporània seva, diu: “A baix la Sarah Bernhardt, la gran apassionada que just després de morir en el cinquè acte, s’aixeca i corre cap a la caixa per saber quant ha guanyat morint per nosaltres”. Impossible portar-li la contrària.
"Pèrdues preventives"
(Article publicat a L'Escalenc el juny de 2010)
S'ha comparat la duresa de l'actual ajust per la reducció del dèficit públic amb el Plan de Estabilización de 1959. Inspirat per Joan Sardà Dexeus (1910-1995) aquell Plan tenia per finalitat treure l'economia espanyola de la seva fallida fixant tres objectius: racionalitzar la despesa pública, reduir la inflació, i leberalitzar el comerç exterior. Els seus efectes van desembocar en el desarrollismo que tots coneixem. La comparació entre les dues situacions és inevitable però gratuïta: la primera va ser producte de l'autarquia i la segona ho és de la globalització. També les eines d'aquell moment han desaparegut: sense moneda pròpia ni possibilitats de devaluació, l'euro ens dona cobertura però també ens posa en evidència.
Avui hi ha un model esgotat, però no hi ha un model de recanvi. La inconsistència de la nostra economia ha estat incapaç de mantenir un sistema de prestacions socials que, ni després d'un dels períodes de creixement més considerable de les últimes dècades, no hem sabut equiparar al de les nostres economies de referència. Per parar el cop, l'Estata s'ha endeutat fins al punt que ja no troba comprador pel seu deute públic. Aquest deute públic genera desconfiança a l'exterior no pas pel seu volum, que està per sota de la mitjana dels països de l'entorn, sinó perquè l'Estat s'ha convertit en l'avalador d'un sistema financer que té per deutor un país hipotecat.
Quan posarem comportes de regulació als fluxos financers? hem de reduir l'estat del benestar per poder-lo mantenir? Tenim un sistema educatiu suficient per transformar l'economia del totxo en economia del coneixement?
Incapaços d'avançar cap a models productius que ataquessin l'atur estructural, assistim ara a l'aterratge forços d'una insostenible manera de créixer. La cultura del crèdit ha expulsat l'estalvi de les economies domèstiques. La cultura de la immediatesa ha fet del llarg termini un pretext per diferir responsabilitats. la cultura de la globalització s'ha constituït en una simple coartada per legitimar la desregulació financera.
Absorbida la nostra capacitat de reacció ens disposem a acatar, per mandat europeu, les mesures que ens posen al lloc que ens correspon: la política econòmica actual consisteix a demostrar als nostres finançadors internacionals que disposem de prou sentit comú. Cap de les mesures proposades per rebaixar el dèficit persegueix fer-ho generant recursos nous. Amb la retallada del 5% del salari dels funcionaris el Govern no fa més que quantificar el privilegi de disposar d'un lloc de treball vitalici, i amb la congelació de le spensions posa sostre a tot el sistema de cobertures socials. L'Estat deixa anar llast. Els sacrificis s'estimaran encertats només si afecten tan a les rendes controlables com als capitals figissers, o el que és el mateix, tan als qui avancen els impostos via retencions com als qui paguen a posteriori via ingressos declarats.
Mentrestant, el proper capçitol està per arribar: després de la fallida de les promotores i esgotades les primeres prestacions d'atur, l'augment de la morositat converteix les entitats financeres en les primeres immobiliàries del país. La seva necessitat de liquiditat generarà una nova rebaixa dels preus del mercat immobiliari, com ja contemplen les pèrdues preventives recentment incorporades als seus balanços: un 30% del valor d'adquisició, davant de tan sols el 7,8% d'ajust real de preus en els últims dos anys. Que en canvi les operacions de compavenda hagin disminuït en eun 43% indica que el nostre mercat no reacciona abaixant preus sinó frenant l'activitat. A aquest mercat, o li falta oli o li sobren especuladors.
El diari econòmic Expansión publicava, a mitjans de maig, els següents imports corresponents a adjudicacions d'immobles per part de les principals entitats financeres*: Banc Santander 4.500, La Caixa 3.097, Banc popular 2.757, Caja Madrid 2.405, Banc Sabadell 1.949, BBVA 1.149. Aquesta pila de zeros (imports que ja porten descomptades les pèrdues potencials de la seva venda) són immobles que els bancs s'han quedat perquè promotores i particulars no els han pogut pagar. Així, davant les pèrdues previstes per la venda d'aquests actius, els bancs han tancat l'aixeta del crèdit.
En el seu discurs d'ingrés a la Real Academia de Ciencias Morales y Políticas llegit el 31 de gener de 2006, el portbouenc Fabià Estapé cita la frase de Joan Sardà a un conegut banquer durant la col.laboració, a finals dels anys 60's, d'aquests dos últims en el Banc Industrial de Catalunya. Diu Sardà: "Tingui en compte, Pujol, que els banquers no passem de ser banquers distinguits".
*en milions d'euros, i facilitats per les pròpies entitats financeres al banc d'Espanya, març de 2010.
S'ha comparat la duresa de l'actual ajust per la reducció del dèficit públic amb el Plan de Estabilización de 1959. Inspirat per Joan Sardà Dexeus (1910-1995) aquell Plan tenia per finalitat treure l'economia espanyola de la seva fallida fixant tres objectius: racionalitzar la despesa pública, reduir la inflació, i leberalitzar el comerç exterior. Els seus efectes van desembocar en el desarrollismo que tots coneixem. La comparació entre les dues situacions és inevitable però gratuïta: la primera va ser producte de l'autarquia i la segona ho és de la globalització. També les eines d'aquell moment han desaparegut: sense moneda pròpia ni possibilitats de devaluació, l'euro ens dona cobertura però també ens posa en evidència.
Avui hi ha un model esgotat, però no hi ha un model de recanvi. La inconsistència de la nostra economia ha estat incapaç de mantenir un sistema de prestacions socials que, ni després d'un dels períodes de creixement més considerable de les últimes dècades, no hem sabut equiparar al de les nostres economies de referència. Per parar el cop, l'Estata s'ha endeutat fins al punt que ja no troba comprador pel seu deute públic. Aquest deute públic genera desconfiança a l'exterior no pas pel seu volum, que està per sota de la mitjana dels països de l'entorn, sinó perquè l'Estat s'ha convertit en l'avalador d'un sistema financer que té per deutor un país hipotecat.
Quan posarem comportes de regulació als fluxos financers? hem de reduir l'estat del benestar per poder-lo mantenir? Tenim un sistema educatiu suficient per transformar l'economia del totxo en economia del coneixement?
Incapaços d'avançar cap a models productius que ataquessin l'atur estructural, assistim ara a l'aterratge forços d'una insostenible manera de créixer. La cultura del crèdit ha expulsat l'estalvi de les economies domèstiques. La cultura de la immediatesa ha fet del llarg termini un pretext per diferir responsabilitats. la cultura de la globalització s'ha constituït en una simple coartada per legitimar la desregulació financera.
Absorbida la nostra capacitat de reacció ens disposem a acatar, per mandat europeu, les mesures que ens posen al lloc que ens correspon: la política econòmica actual consisteix a demostrar als nostres finançadors internacionals que disposem de prou sentit comú. Cap de les mesures proposades per rebaixar el dèficit persegueix fer-ho generant recursos nous. Amb la retallada del 5% del salari dels funcionaris el Govern no fa més que quantificar el privilegi de disposar d'un lloc de treball vitalici, i amb la congelació de le spensions posa sostre a tot el sistema de cobertures socials. L'Estat deixa anar llast. Els sacrificis s'estimaran encertats només si afecten tan a les rendes controlables com als capitals figissers, o el que és el mateix, tan als qui avancen els impostos via retencions com als qui paguen a posteriori via ingressos declarats.
Mentrestant, el proper capçitol està per arribar: després de la fallida de les promotores i esgotades les primeres prestacions d'atur, l'augment de la morositat converteix les entitats financeres en les primeres immobiliàries del país. La seva necessitat de liquiditat generarà una nova rebaixa dels preus del mercat immobiliari, com ja contemplen les pèrdues preventives recentment incorporades als seus balanços: un 30% del valor d'adquisició, davant de tan sols el 7,8% d'ajust real de preus en els últims dos anys. Que en canvi les operacions de compavenda hagin disminuït en eun 43% indica que el nostre mercat no reacciona abaixant preus sinó frenant l'activitat. A aquest mercat, o li falta oli o li sobren especuladors.
El diari econòmic Expansión publicava, a mitjans de maig, els següents imports corresponents a adjudicacions d'immobles per part de les principals entitats financeres*: Banc Santander 4.500, La Caixa 3.097, Banc popular 2.757, Caja Madrid 2.405, Banc Sabadell 1.949, BBVA 1.149. Aquesta pila de zeros (imports que ja porten descomptades les pèrdues potencials de la seva venda) són immobles que els bancs s'han quedat perquè promotores i particulars no els han pogut pagar. Així, davant les pèrdues previstes per la venda d'aquests actius, els bancs han tancat l'aixeta del crèdit.
En el seu discurs d'ingrés a la Real Academia de Ciencias Morales y Políticas llegit el 31 de gener de 2006, el portbouenc Fabià Estapé cita la frase de Joan Sardà a un conegut banquer durant la col.laboració, a finals dels anys 60's, d'aquests dos últims en el Banc Industrial de Catalunya. Diu Sardà: "Tingui en compte, Pujol, que els banquers no passem de ser banquers distinguits".
*en milions d'euros, i facilitats per les pròpies entitats financeres al banc d'Espanya, març de 2010.
"Com s'ho fan"
(Article publicat a L'Escalenc el març de 2010)
Quan ens preguntem sobre com és que hem pogut passar de ser l'octava maravella del món a ser els últims de la classe de les economies europees, veiem que un dels motius radica en la nostra falta de productivitat.
Entenem la productivitat com la relació entre el volum de producció d'una economia i la quantotat de persones ocupades d'aquesta economia. És a dir, quan produeix cada ocupat. Així, per una major inversió en actius tecnològics i en coneixement, més valor afegit aportarà cada ocupat a la obtenció de dita producció. Doncs bé, el tradicional comportament de la nostra economia, reticent a aquesta necessària capitalització permanent, ha contribuït a la flacciditat de la seva capacitat de resistència davant de la punxada global. Contemplem com els indicadors de les economies del nostre entorn suporten, millor que la nostra, els efectes de l'actual travessia del desert, i assistim al descrèdit del sistema polític que no ha sabut ni preveure-la ni afrontar-la.
Els últims en creixement i els primers en desocupació. Infraestructures deficients, monocultiu de models esgotats, I+D testimonial, i insuficient internacionalització de les nostres empreses, impedeixen les bases d'un creixement comparable al dels nostres veïns. Ni invertim prou, ni disposem d'un sistema educatiu que afavoreixi l'aprofitament de la inversió. Per comptes d'això, varem sucumbir al miratge d'una creaciço de llocs de treball que començava i acabava amb la col.locació de la rajola i en la seva posterior subhasta, i varem apostar pel treball low cost com a drecera a la plena ocupació. Hem crescut en base a un peix que s'ha acabat mossegant la cua.
Algunes de les conseqüències d'aquestes inèrcies són la hipoteca col.lectiva d'un dèficit públic desorbitat, i la individual de cadascuna de les vivendes que ja no valen el que van costar. Varem augmentar la nostra renda només apujant els preus del que produíem, i no com a consequència de ser més productius. Aquest injustificat augment de preus que ens va encarir a l'exterior, la dependència d'unes importacions hipnotitzades per un euro massa fort, el desajust entre titulacions universitàries i les demandes del mercat, la desconexió de les jornades laborals respecte les noves necessitats socials, l'abdicació de responsabilitats en els àmbits públic i privat, el descrèdit social de l'esforç i de la planificació, la cultura de la interferència en front de la continuïtat, el triomf de l'enrenou mediàtic per sobre de l'anàlisi de la realitat, en definitiva la nostra cultura del treball i la manca d'una educació emocional per aprendre a ser feliços (llegim-hi desmotivació), fan de les estadístiques econòmiques un reflex exacte de la nostra realitat.
El Primer Manifest del Surrealisme (André Breton, 1924) acaba dient: "l'existència és a un altre lloc". Res més actual com a metàfora de la nostra economia: la productivitat és a un altre lloc, i per optar-hi s'ha de pensar a llarg termini. Necessitem promocionar valors capaços de regir-se per alguna cosa més que per interessos immediats. Decisions com la participació democràtica a través de llistes obertes, repescar el sector agrari de la dictadura de les grans distribuïdores, o apostar clarament per la innovació, aportarien credibilitat a un discurs que no en té. Som país de carreteres noves al costat de carreteres velles. Els nostres successius governs, selecció d'una classe política que mirava cap a un altre costat mentre es podia finançar amb les plusvàlues del gran soufflé, i que en la seva fugida cap endavant no varen voler fer servir les eines disponibles per regular els desequilibris del mercat, ara ajupen el cap, esperant que la recuperació dels altres els hi torni les seves medalles. I amb la mirada perduda entre els indicadors econòmics de la resta de països d'Europa, penses: "com s'ho fan?"
Un servidor va tenir la sort, a principis dels anys norantes, de ser alumne del professor Antonio Marzal a la facultat d'Economia de la Universitat Autònoma. Un dia, en començar la seva classe, el professor marzal (extremeny d'Olivenza, Doctor en dret, teòleg, i filòsof), veient que faltava guix a la pissarra i que aquest era un problema recorrent, va llençar la següent reflexió: "resultó más fácil tener un AVE Madrid-Sevilla, que no que yo encuentre tiza en cada una de mis clases, -va fer una pausa perquè tots ens miréssim estranyats, i va continuar- porque el AVE sólo necesitó una decisión presupuestaria, pero que yo tenga tiza en cada clase... eso ya es un problema de organización".
Quan ens preguntem sobre com és que hem pogut passar de ser l'octava maravella del món a ser els últims de la classe de les economies europees, veiem que un dels motius radica en la nostra falta de productivitat.
Entenem la productivitat com la relació entre el volum de producció d'una economia i la quantotat de persones ocupades d'aquesta economia. És a dir, quan produeix cada ocupat. Així, per una major inversió en actius tecnològics i en coneixement, més valor afegit aportarà cada ocupat a la obtenció de dita producció. Doncs bé, el tradicional comportament de la nostra economia, reticent a aquesta necessària capitalització permanent, ha contribuït a la flacciditat de la seva capacitat de resistència davant de la punxada global. Contemplem com els indicadors de les economies del nostre entorn suporten, millor que la nostra, els efectes de l'actual travessia del desert, i assistim al descrèdit del sistema polític que no ha sabut ni preveure-la ni afrontar-la.
Els últims en creixement i els primers en desocupació. Infraestructures deficients, monocultiu de models esgotats, I+D testimonial, i insuficient internacionalització de les nostres empreses, impedeixen les bases d'un creixement comparable al dels nostres veïns. Ni invertim prou, ni disposem d'un sistema educatiu que afavoreixi l'aprofitament de la inversió. Per comptes d'això, varem sucumbir al miratge d'una creaciço de llocs de treball que començava i acabava amb la col.locació de la rajola i en la seva posterior subhasta, i varem apostar pel treball low cost com a drecera a la plena ocupació. Hem crescut en base a un peix que s'ha acabat mossegant la cua.
Algunes de les conseqüències d'aquestes inèrcies són la hipoteca col.lectiva d'un dèficit públic desorbitat, i la individual de cadascuna de les vivendes que ja no valen el que van costar. Varem augmentar la nostra renda només apujant els preus del que produíem, i no com a consequència de ser més productius. Aquest injustificat augment de preus que ens va encarir a l'exterior, la dependència d'unes importacions hipnotitzades per un euro massa fort, el desajust entre titulacions universitàries i les demandes del mercat, la desconexió de les jornades laborals respecte les noves necessitats socials, l'abdicació de responsabilitats en els àmbits públic i privat, el descrèdit social de l'esforç i de la planificació, la cultura de la interferència en front de la continuïtat, el triomf de l'enrenou mediàtic per sobre de l'anàlisi de la realitat, en definitiva la nostra cultura del treball i la manca d'una educació emocional per aprendre a ser feliços (llegim-hi desmotivació), fan de les estadístiques econòmiques un reflex exacte de la nostra realitat.
El Primer Manifest del Surrealisme (André Breton, 1924) acaba dient: "l'existència és a un altre lloc". Res més actual com a metàfora de la nostra economia: la productivitat és a un altre lloc, i per optar-hi s'ha de pensar a llarg termini. Necessitem promocionar valors capaços de regir-se per alguna cosa més que per interessos immediats. Decisions com la participació democràtica a través de llistes obertes, repescar el sector agrari de la dictadura de les grans distribuïdores, o apostar clarament per la innovació, aportarien credibilitat a un discurs que no en té. Som país de carreteres noves al costat de carreteres velles. Els nostres successius governs, selecció d'una classe política que mirava cap a un altre costat mentre es podia finançar amb les plusvàlues del gran soufflé, i que en la seva fugida cap endavant no varen voler fer servir les eines disponibles per regular els desequilibris del mercat, ara ajupen el cap, esperant que la recuperació dels altres els hi torni les seves medalles. I amb la mirada perduda entre els indicadors econòmics de la resta de països d'Europa, penses: "com s'ho fan?"
Un servidor va tenir la sort, a principis dels anys norantes, de ser alumne del professor Antonio Marzal a la facultat d'Economia de la Universitat Autònoma. Un dia, en començar la seva classe, el professor marzal (extremeny d'Olivenza, Doctor en dret, teòleg, i filòsof), veient que faltava guix a la pissarra i que aquest era un problema recorrent, va llençar la següent reflexió: "resultó más fácil tener un AVE Madrid-Sevilla, que no que yo encuentre tiza en cada una de mis clases, -va fer una pausa perquè tots ens miréssim estranyats, i va continuar- porque el AVE sólo necesitó una decisión presupuestaria, pero que yo tenga tiza en cada clase... eso ya es un problema de organización".
"Productivitat Ingràvida"
(Article publicat a La Vanguardia el 05-03-2010)
Quan ens preguntem sobre com és que hem pogut passar de ser l’octava meravella del món a ser els últims de la classe de les economies europees, veiem que un dels motius radica en la nostra falta de productivitat. És a dir, en quant produïm per cada ocupat. El tradicional comportament de la nostra economia, reticent a una capitalització permanent en actius tecnològics y coneixement, ha contribuït a la flacciditat de la nustra capacitat de resistència davant de la punxada global.
Els últims en creixement i els primers en desocupació. Infraestructures deficients, monocultiu de models esgotats, testimonial inversió en I+D i insuficient internacionalització de les nostres empreses impedeixen posar les bases d'un creixement comparable al dels nostres veïns. Ni invertim prou, ni disposem d'un sistema educatiu que afavoreixi l'aprofitament d'aquesta inversió. Per comptes d'això, varem sucumbir al miratge d’un creixement que començava i acabava amb la col·locació del totxo i la seva posterior subhasta, i varem apostar pel treball low cost com a drecera a la plena ocupació. Hem crescut en base a un peix que s’ha acabat mossegant la cua.
El desajustament entre titulacions universitàries i demandes del mercat, la desconnexió de les jornades laborals respecte a les necessitats socials, l'abdicació de responsabilitats en els àmbits públic i privat, el descrèdit social de l'esforç i la planificació, la cultura de la interferència davant de la continuitat, el triomf del soroll mediàtic sobre l'anàlisi de la realitat, la nostra cultura del treball i la manca d'una educació emocional per aprendre a ser feliços (llegim-hi desmotivació) fan de les estadístiques econòmiques un reflex exacte de la nostra realitat.
La productivitat és a un altre lloc, i per aspirar a ella s'ha de pensar a llarg termini. Els nostres successius governs, selecció d'una classe política ambpeus de fang i caps de palla, que varen mirar cap a un altre costat mentres es finançaven amb les plusvàlues del souflé, i que en la seva fugida cap endavant no varen voler fer servir les eines disponibles per regular els desequilibris del mercat, ara ajupen el cap, a l'espera de que la recuperació dels altres els hi torni les seves medalles. I amb la mirada perduda entre els indicadors econòmics de la resta d'Europa, pensen: "Com s'ho fan?".
Quan ens preguntem sobre com és que hem pogut passar de ser l’octava meravella del món a ser els últims de la classe de les economies europees, veiem que un dels motius radica en la nostra falta de productivitat. És a dir, en quant produïm per cada ocupat. El tradicional comportament de la nostra economia, reticent a una capitalització permanent en actius tecnològics y coneixement, ha contribuït a la flacciditat de la nustra capacitat de resistència davant de la punxada global.
Els últims en creixement i els primers en desocupació. Infraestructures deficients, monocultiu de models esgotats, testimonial inversió en I+D i insuficient internacionalització de les nostres empreses impedeixen posar les bases d'un creixement comparable al dels nostres veïns. Ni invertim prou, ni disposem d'un sistema educatiu que afavoreixi l'aprofitament d'aquesta inversió. Per comptes d'això, varem sucumbir al miratge d’un creixement que començava i acabava amb la col·locació del totxo i la seva posterior subhasta, i varem apostar pel treball low cost com a drecera a la plena ocupació. Hem crescut en base a un peix que s’ha acabat mossegant la cua.
El desajustament entre titulacions universitàries i demandes del mercat, la desconnexió de les jornades laborals respecte a les necessitats socials, l'abdicació de responsabilitats en els àmbits públic i privat, el descrèdit social de l'esforç i la planificació, la cultura de la interferència davant de la continuitat, el triomf del soroll mediàtic sobre l'anàlisi de la realitat, la nostra cultura del treball i la manca d'una educació emocional per aprendre a ser feliços (llegim-hi desmotivació) fan de les estadístiques econòmiques un reflex exacte de la nostra realitat.
La productivitat és a un altre lloc, i per aspirar a ella s'ha de pensar a llarg termini. Els nostres successius governs, selecció d'una classe política ambpeus de fang i caps de palla, que varen mirar cap a un altre costat mentres es finançaven amb les plusvàlues del souflé, i que en la seva fugida cap endavant no varen voler fer servir les eines disponibles per regular els desequilibris del mercat, ara ajupen el cap, a l'espera de que la recuperació dels altres els hi torni les seves medalles. I amb la mirada perduda entre els indicadors econòmics de la resta d'Europa, pensen: "Com s'ho fan?".
"Creguda economia"
(Article publicat a La Vanguardia el 27-10-2009)
Un cop conegudes les propostes del Govern per fer front a la crisi, aquestes es concentren en incrementar la despesa social destinada a suavitzar-ne els efectes. Tres percentatges ens ocupen: un 57% més per prestacions d’atur, un 33% més d’interessos d’un dèficit descontrolat, i un 2% més d’un IVA que és moltes coses menys progressiu. És a dir, per poder fer front a la despesa, més impostos i més dèficit públic.
Quin ús s’ha fet dels enormes recursos tributaris generats per una activitat immobiliària tant exponencial i sostinguda en el temps? Si la meitat de les economies domèstiques estan hipotecades i els bancs no tenen diners per engrassar l’economia, qui està finançant en dèficit públic? Com evolucionaran aquest dèficit públic i les hipoteques variables de les famílies quan el BCE normalitzi els seus tipus? Només quan els bancs s’hagin de desprendre dels seus actius, el preu de l’habitatge tornarà a la realitat?
Diu el gal·lès Edward Hug que per què l’economia espanyola no quedi atrapada en el temps ha d’equilibrar la seva balança comercial, deficitària pel consum inflacionista que ens va encarir respecte a l’exterior. I que per tornar a exportar hem d’aplicar una “devaluació interna”. És a dir: ja que no disposem d’una moneda pròpia per devaluar-la hem de buscar idèntics efectes sense ella. Allò que no faci la política econòmica, ho farà el mercat a un cost superior.
La nostra creguda economia té por de no ser. Venim d’un creixement en què l’aparença de riquesa es generava a partir d’un consum excessiu, i d’una irrealitat immobiliària finançada amb fum i feta amb el tipus de mà d’obra que avui determina la diferència d’atur respecte dels països del nostre entorn.
Un cop posades al descobert les mancances, escollim el camí de l’endeutament com a fugida endavant per tal de no reconèixer l’oportunitat perduda en optar per l’economia productiva, impulsar el sector exterior, fer front a reformes laborals, modernitzar la justícia, arreglar les pensions, etc. Per comptes d’això hem fingit ser la vuitena meravella del món, repartint caramels de 400 euros i apel·lant al nostre complex d’insatisfacció secular per vanagloriar-nos de lleis falsament progressistes amb les què subratllar la nostra modernitat.
Buscar a fora la responsabilitat de les pròpies carències només afavoreix el que en Jaume Miravitlles va anomenar “complex de frustració” (D’Europa a Amèrica. Dietari d’exili 1941-1945, Proa 2009).
Un cop conegudes les propostes del Govern per fer front a la crisi, aquestes es concentren en incrementar la despesa social destinada a suavitzar-ne els efectes. Tres percentatges ens ocupen: un 57% més per prestacions d’atur, un 33% més d’interessos d’un dèficit descontrolat, i un 2% més d’un IVA que és moltes coses menys progressiu. És a dir, per poder fer front a la despesa, més impostos i més dèficit públic.
Quin ús s’ha fet dels enormes recursos tributaris generats per una activitat immobiliària tant exponencial i sostinguda en el temps? Si la meitat de les economies domèstiques estan hipotecades i els bancs no tenen diners per engrassar l’economia, qui està finançant en dèficit públic? Com evolucionaran aquest dèficit públic i les hipoteques variables de les famílies quan el BCE normalitzi els seus tipus? Només quan els bancs s’hagin de desprendre dels seus actius, el preu de l’habitatge tornarà a la realitat?
Diu el gal·lès Edward Hug que per què l’economia espanyola no quedi atrapada en el temps ha d’equilibrar la seva balança comercial, deficitària pel consum inflacionista que ens va encarir respecte a l’exterior. I que per tornar a exportar hem d’aplicar una “devaluació interna”. És a dir: ja que no disposem d’una moneda pròpia per devaluar-la hem de buscar idèntics efectes sense ella. Allò que no faci la política econòmica, ho farà el mercat a un cost superior.
La nostra creguda economia té por de no ser. Venim d’un creixement en què l’aparença de riquesa es generava a partir d’un consum excessiu, i d’una irrealitat immobiliària finançada amb fum i feta amb el tipus de mà d’obra que avui determina la diferència d’atur respecte dels països del nostre entorn.
Un cop posades al descobert les mancances, escollim el camí de l’endeutament com a fugida endavant per tal de no reconèixer l’oportunitat perduda en optar per l’economia productiva, impulsar el sector exterior, fer front a reformes laborals, modernitzar la justícia, arreglar les pensions, etc. Per comptes d’això hem fingit ser la vuitena meravella del món, repartint caramels de 400 euros i apel·lant al nostre complex d’insatisfacció secular per vanagloriar-nos de lleis falsament progressistes amb les què subratllar la nostra modernitat.
Buscar a fora la responsabilitat de les pròpies carències només afavoreix el que en Jaume Miravitlles va anomenar “complex de frustració” (D’Europa a Amèrica. Dietari d’exili 1941-1945, Proa 2009).
"De la Fil.loxera al Finançament"
(Article publicat a L'Escalenc l'agost de 2009)
Varem creure que podíem prescindir d’aquella cultura industrial pròpia que va convertir l’economia catalana en “capdavantera en la Revolució Industrial sense tenir matèries primeres ni fonts d’energia” (Les Catedrals del Cotó, Francesc Cabana, Proa 2008), i que, només pel fet de destinar més diners a un sistema d’ensenyament buidat d’autoritat per un excés de falsa tolerància i deprimit per la creixent dificultat social de treballar sobre l’alumne, ja n’hi havia prou per garantir-ne la millora. Pendents de la riquesa present, varem desatendre la creació de riquesa futura. Com ha resumit Joan Majó (ministre d’Indústria del primer govern PSOE): “un PIB alt acompanyat d’un fracàs escolar alt és pan para hoy y hambre para mañana”.
Les subprime, com a desencadenant de la recessió en què ens trobem, han representat l’actualització a gran escala de l’antiga fil·loxera, que no només va arruïnar la vinya entre 1879 i 1895 sinó que va posar en evidència els problemes jurídics vinculats a la rabassa morta, contracte d’arrendament que durava fins a la mort dels ceps plantats. Aquest tipus de contracte, que assegurava la continuïtat generacional de l’arrendament dels camps, es va considerar extingit quan la fil·loxera va matar els ceps, i va donar lloc als problemes rabassaires que trobem als llibres d’història.
El paràsit que llavors va entrar pels Pirineus i va posar fi al monocultiu de la vinya, aquest cop ha entrat pels mercats financers i ha evidenciat el monocultiu del totxo i la impossibilitat de fer front a un endeutament pràcticament generacional. En altres paraules, la crisi actual no ha fet més que posar en evidència l’abús d’un tipus de creixement basat en el crèdit.
En plena crisi de confiança, les administracions estatal i autonòmica han debatut sobre com repartir el pes de l’Estat de les Autonomies amb un nou model de finançament. Fem-ne cinc cèntims. L’any 2007, per cada 100 euros de renda que es creaven a Espanya, a Catalunya se’n generaven 121. Un cop pagats impostos i aplicada la solidaritat, la nostra renda disponible baixava fins a 94, i s’invertien les posicions respecte d’aquelles comunitats a les que s’ajudava.
Per evitar aquest excés, el nou Estatut recull (article 206.5) el Principi d’Ordinalitat (que té origen en el Tribunal Constitucional alemany, que l’any 1998 determinava els límits de solidaritat entre els seus länders): “L’Estat ha de garantir que l’aplicació dels mecanismes d’anivellament no alteri en cap cas la posició de Catalunya en l’ordenació de rendes per càpita entre les comunitats autònomes abans de l’anivellament”.
Negociat el nou model, Catalunya rebrà, a partir del quart any d’aplicació, un finançament només 5 punts per sobre de la mitjana, dels 21 punts en què la supera abans de l’anivellament. El nou model suposa millores: incrementa la participació de la Generalitat en la cistella d’impostos, introdueix la limitació a la solidaritat, i trenca la inèrcia per la qual comunitats que aportin per sobre de la mitjana puguin rebre per sota de la mitjana. Així doncs, retorna més diners dels nostres impostos. Però no garanteix el Principi d’Ordinalitat (quedar per sobre de la mitjana no és conservar la posició d’abans de l’anivellament), no clarifica com decidirà l’Estat la distribució dels Fons de Garantia, i no recull l’efecte dels costos diferencials (no costa el mateix un servei a Catalunya que en altres territoris). En tant que revisió a la baixa de les expectatives que genera l’Estatut, el nou model de finançament vol fer una truita sense haver de trencar els ous. Podem continuar buscant a fora la responsabilitat de les pròpies carències? Avui, empobrits per la cultura dels titulars i descol·locats per la falta de lideratge dels agents socials, hem aterrat a la realitat com qui veu esclatar una bombolla de sabó davant del nas. Mentre els responsables polítics fomenten amb les seves estratègies l’absentisme democràtic, nosaltres continuem delegant la participació en un sistema de llistes tancades que no ens permet gaire més que escollir, amb un xec en blanc cada quatre anys, entre opcions que basen les seves virtuts en els defectes dels altres, i que ens demanen el vot d’una manera que recorda l’anunci d’una entitat financera, que deia: “porti’ns la seva nòmina, i a canvi nosaltres li donarem tot, tot, tot”.
Varem creure que podíem prescindir d’aquella cultura industrial pròpia que va convertir l’economia catalana en “capdavantera en la Revolució Industrial sense tenir matèries primeres ni fonts d’energia” (Les Catedrals del Cotó, Francesc Cabana, Proa 2008), i que, només pel fet de destinar més diners a un sistema d’ensenyament buidat d’autoritat per un excés de falsa tolerància i deprimit per la creixent dificultat social de treballar sobre l’alumne, ja n’hi havia prou per garantir-ne la millora. Pendents de la riquesa present, varem desatendre la creació de riquesa futura. Com ha resumit Joan Majó (ministre d’Indústria del primer govern PSOE): “un PIB alt acompanyat d’un fracàs escolar alt és pan para hoy y hambre para mañana”.
Les subprime, com a desencadenant de la recessió en què ens trobem, han representat l’actualització a gran escala de l’antiga fil·loxera, que no només va arruïnar la vinya entre 1879 i 1895 sinó que va posar en evidència els problemes jurídics vinculats a la rabassa morta, contracte d’arrendament que durava fins a la mort dels ceps plantats. Aquest tipus de contracte, que assegurava la continuïtat generacional de l’arrendament dels camps, es va considerar extingit quan la fil·loxera va matar els ceps, i va donar lloc als problemes rabassaires que trobem als llibres d’història.
El paràsit que llavors va entrar pels Pirineus i va posar fi al monocultiu de la vinya, aquest cop ha entrat pels mercats financers i ha evidenciat el monocultiu del totxo i la impossibilitat de fer front a un endeutament pràcticament generacional. En altres paraules, la crisi actual no ha fet més que posar en evidència l’abús d’un tipus de creixement basat en el crèdit.
En plena crisi de confiança, les administracions estatal i autonòmica han debatut sobre com repartir el pes de l’Estat de les Autonomies amb un nou model de finançament. Fem-ne cinc cèntims. L’any 2007, per cada 100 euros de renda que es creaven a Espanya, a Catalunya se’n generaven 121. Un cop pagats impostos i aplicada la solidaritat, la nostra renda disponible baixava fins a 94, i s’invertien les posicions respecte d’aquelles comunitats a les que s’ajudava.
Per evitar aquest excés, el nou Estatut recull (article 206.5) el Principi d’Ordinalitat (que té origen en el Tribunal Constitucional alemany, que l’any 1998 determinava els límits de solidaritat entre els seus länders): “L’Estat ha de garantir que l’aplicació dels mecanismes d’anivellament no alteri en cap cas la posició de Catalunya en l’ordenació de rendes per càpita entre les comunitats autònomes abans de l’anivellament”.
Negociat el nou model, Catalunya rebrà, a partir del quart any d’aplicació, un finançament només 5 punts per sobre de la mitjana, dels 21 punts en què la supera abans de l’anivellament. El nou model suposa millores: incrementa la participació de la Generalitat en la cistella d’impostos, introdueix la limitació a la solidaritat, i trenca la inèrcia per la qual comunitats que aportin per sobre de la mitjana puguin rebre per sota de la mitjana. Així doncs, retorna més diners dels nostres impostos. Però no garanteix el Principi d’Ordinalitat (quedar per sobre de la mitjana no és conservar la posició d’abans de l’anivellament), no clarifica com decidirà l’Estat la distribució dels Fons de Garantia, i no recull l’efecte dels costos diferencials (no costa el mateix un servei a Catalunya que en altres territoris). En tant que revisió a la baixa de les expectatives que genera l’Estatut, el nou model de finançament vol fer una truita sense haver de trencar els ous. Podem continuar buscant a fora la responsabilitat de les pròpies carències? Avui, empobrits per la cultura dels titulars i descol·locats per la falta de lideratge dels agents socials, hem aterrat a la realitat com qui veu esclatar una bombolla de sabó davant del nas. Mentre els responsables polítics fomenten amb les seves estratègies l’absentisme democràtic, nosaltres continuem delegant la participació en un sistema de llistes tancades que no ens permet gaire més que escollir, amb un xec en blanc cada quatre anys, entre opcions que basen les seves virtuts en els defectes dels altres, i que ens demanen el vot d’una manera que recorda l’anunci d’una entitat financera, que deia: “porti’ns la seva nòmina, i a canvi nosaltres li donarem tot, tot, tot”.
"Estereotips"
(Article publicat a La Vanguardia el 16-04-2009)
Vam creure que podíem posar-nos en mans de multinacionals que sabíem que es deslocalitzarien tan aviat com deixessim de ser socialment aventatjosos; vam acceptar viure amb càrrec al dia de demà, fent servir el crèdit com a mitjà de pagament, i endeutant-nos sense voler veure el buit de la bombolla que ens envoltava; i no vam voler aprofitar un període de creixement que ens podia haver permès canviar el model de construcció i consum intern pel d'inversió en coneixement.
Se'ns postulen receptes: a curt termini, obrir l'aixeta del crèdit i flexibilitzar, encara més, el mercat de treball; i a llarg termini millorar la formació i potenciar les energies alternatives. I consumir: hem bastit un sistema econòmic en el que si deixem de consumir caiem de la bicicleta. No ens havien explicat que sense deixar de consumir podiem caure igualment.
L'Estat és un estereotip en la mesura en què esperem que sigui de la manera que creiem que ha de ser, i li demanem unes solucions que no té. Als bancs els demanem diners a canvi del nostre futur i de les claus de casa. A les empreses, assedegades de crèdit, els demanem que deixin de regir-se pel motiu pel qual van ser creades i renunciin a la maximització del benefici en funció del bé comú.
El sistema educatiu bàsic, deprimit per la creixent dificultat social de treballar sobre l'alumne, i desatès per la incapacitat d'entesa dels seus principals responsables, ja té prou feina a gestionar la seva pròpia crisi. Les últimes manifestacions en l'àmbit de l'ensenyament superior demostren que ens encaminem cap al Pla Bolonya sense l'impuls ni el suport necessari.
I el sistema de finançament? Resoldria la mentalitat que ens fa creure que el nostre dret arriba només fins a on arriba el dret a demanar? La finalitat de la nostra autonomia política -i financera, naturalment- havia de ser la de gestionar una realitat diferenciada, lingüística, econòmica, cultural. La realitat, en canvi, descansa en una interpretació de la descentralització que és administrativa, però mai del tot política. A aquesta última, el café para todos se la va deixar a la cafetera.
I per últim ens queda la cultura del treball i de l'estalvi: les millors eines, i sense esmolar. Les subprime no ha fet més que posar-ho en evidència. Diu Milan Kundera a El Teló que "mentre la realitat mai no s'avergonyeix de repetir-se, el pensament, davant la repetició de la realitat, sempre acaba callant".
Vam creure que podíem posar-nos en mans de multinacionals que sabíem que es deslocalitzarien tan aviat com deixessim de ser socialment aventatjosos; vam acceptar viure amb càrrec al dia de demà, fent servir el crèdit com a mitjà de pagament, i endeutant-nos sense voler veure el buit de la bombolla que ens envoltava; i no vam voler aprofitar un període de creixement que ens podia haver permès canviar el model de construcció i consum intern pel d'inversió en coneixement.
Se'ns postulen receptes: a curt termini, obrir l'aixeta del crèdit i flexibilitzar, encara més, el mercat de treball; i a llarg termini millorar la formació i potenciar les energies alternatives. I consumir: hem bastit un sistema econòmic en el que si deixem de consumir caiem de la bicicleta. No ens havien explicat que sense deixar de consumir podiem caure igualment.
L'Estat és un estereotip en la mesura en què esperem que sigui de la manera que creiem que ha de ser, i li demanem unes solucions que no té. Als bancs els demanem diners a canvi del nostre futur i de les claus de casa. A les empreses, assedegades de crèdit, els demanem que deixin de regir-se pel motiu pel qual van ser creades i renunciin a la maximització del benefici en funció del bé comú.
El sistema educatiu bàsic, deprimit per la creixent dificultat social de treballar sobre l'alumne, i desatès per la incapacitat d'entesa dels seus principals responsables, ja té prou feina a gestionar la seva pròpia crisi. Les últimes manifestacions en l'àmbit de l'ensenyament superior demostren que ens encaminem cap al Pla Bolonya sense l'impuls ni el suport necessari.
I el sistema de finançament? Resoldria la mentalitat que ens fa creure que el nostre dret arriba només fins a on arriba el dret a demanar? La finalitat de la nostra autonomia política -i financera, naturalment- havia de ser la de gestionar una realitat diferenciada, lingüística, econòmica, cultural. La realitat, en canvi, descansa en una interpretació de la descentralització que és administrativa, però mai del tot política. A aquesta última, el café para todos se la va deixar a la cafetera.
I per últim ens queda la cultura del treball i de l'estalvi: les millors eines, i sense esmolar. Les subprime no ha fet més que posar-ho en evidència. Diu Milan Kundera a El Teló que "mentre la realitat mai no s'avergonyeix de repetir-se, el pensament, davant la repetició de la realitat, sempre acaba callant".
"El llarg camí de les subprime"
(Article publicat a L'Escalenc el novembre de 2008)
Tal i com explica Leopoldo Abadía (exprofessor d’IESE i autor de “La Crisis NINJA”), l’any 2001 es produeixen dues circumstàncies que es prenen com a origen de la crisi financera actual: la fi de la bombolla d’internet, i els atemptats de l’onze de setembre.
En aquell moment, i per compensar la incertesa dels mercats financers i dinamitzar l’economia, la Reserva Federal dels Estats Units decideix abaixar dràsticament els tipus d’interès. L’abaratiment del diner facilita l’endeutament per a la compra d’habitatges, però també redueix els marges dels bancs, que, per incrementar el seu negoci, concedeixen hipoteques a alts tipus d’interès a clients de poca solvència (les anomenades hipoteques d’alt risc o subprime), i per sobre del valor de l’habitatge hipotecat. Quan aquests deutors no poden satisfer les quotes, el banc es queda amb un habitatge que, degut a la bombolla immobiliària, ja ha superat el valor de la hipotecada executada.
Aquesta activitat creditícia porta a una falta de liquiditat dels bancs, que, per obtenir més diners i poder continuar donant hipoteques, fan un nou pas: emeten deute garantit amb actius hipotecaris. És a dir, agrupen hipoteques, bones i dolentes, convertint-les en productes financers a la venda. Aquests paquets passen a formar part de fons d’inversió, plans de pensions, etc, penetrant a la borsa i centrifugant les subprime a la resta del sistema financer.
Principis de 2007. Símptomes de feblesa. Augmenten els impagats, cau el preu de l’habitatge, i es perd la confiança en els productes contaminats amb les subprime. Els bancs desconfien dels actius financers dels altres bancs i es deixen els diners a un tipus d’interès més elevat. A Europa, l’Euribor encareix les hipoteques i redueix la renda disponible de les famílies, que queden amb menys recursos per al consum. En el moment en què l’especulació immobiliària deixa de pedalar, la resta de l’economia cau de la bicicleta. Efectes col·laterals: el diner fuig del sector immobiliari i es refugia en el petroli. I el que va començar com a estratègia financera en un despatx de Wall Street acaba tenint conseqüències en la inflació de casa nostra. Mentrestant, els grups d’inversions americans (Citigroup, Lehman Brothers, AIG, etc) tanquen o busquen comprador, i assistim a la paradoxa que Antón Costa (catedràtic de Política Econòmica de la UAB i vicepresident del Cercle d’Economia) anomena socialisme per a rics: la Reserva Federal atura, amb diners públics, la caiguda al buit dels grans beneficiaris del capitalisme. O el que és el mateix, l’Estat socialitza les pèrdues de l’especulació.
Tal i com explica Leopoldo Abadía (exprofessor d’IESE i autor de “La Crisis NINJA”), l’any 2001 es produeixen dues circumstàncies que es prenen com a origen de la crisi financera actual: la fi de la bombolla d’internet, i els atemptats de l’onze de setembre.
En aquell moment, i per compensar la incertesa dels mercats financers i dinamitzar l’economia, la Reserva Federal dels Estats Units decideix abaixar dràsticament els tipus d’interès. L’abaratiment del diner facilita l’endeutament per a la compra d’habitatges, però també redueix els marges dels bancs, que, per incrementar el seu negoci, concedeixen hipoteques a alts tipus d’interès a clients de poca solvència (les anomenades hipoteques d’alt risc o subprime), i per sobre del valor de l’habitatge hipotecat. Quan aquests deutors no poden satisfer les quotes, el banc es queda amb un habitatge que, degut a la bombolla immobiliària, ja ha superat el valor de la hipotecada executada.
Aquesta activitat creditícia porta a una falta de liquiditat dels bancs, que, per obtenir més diners i poder continuar donant hipoteques, fan un nou pas: emeten deute garantit amb actius hipotecaris. És a dir, agrupen hipoteques, bones i dolentes, convertint-les en productes financers a la venda. Aquests paquets passen a formar part de fons d’inversió, plans de pensions, etc, penetrant a la borsa i centrifugant les subprime a la resta del sistema financer.
Principis de 2007. Símptomes de feblesa. Augmenten els impagats, cau el preu de l’habitatge, i es perd la confiança en els productes contaminats amb les subprime. Els bancs desconfien dels actius financers dels altres bancs i es deixen els diners a un tipus d’interès més elevat. A Europa, l’Euribor encareix les hipoteques i redueix la renda disponible de les famílies, que queden amb menys recursos per al consum. En el moment en què l’especulació immobiliària deixa de pedalar, la resta de l’economia cau de la bicicleta. Efectes col·laterals: el diner fuig del sector immobiliari i es refugia en el petroli. I el que va començar com a estratègia financera en un despatx de Wall Street acaba tenint conseqüències en la inflació de casa nostra. Mentrestant, els grups d’inversions americans (Citigroup, Lehman Brothers, AIG, etc) tanquen o busquen comprador, i assistim a la paradoxa que Antón Costa (catedràtic de Política Econòmica de la UAB i vicepresident del Cercle d’Economia) anomena socialisme per a rics: la Reserva Federal atura, amb diners públics, la caiguda al buit dels grans beneficiaris del capitalisme. O el que és el mateix, l’Estat socialitza les pèrdues de l’especulació.
"La Societat Subprime"
(Article publicat a La Vanguardia el 03-10-2008)
Mentre els grans bancs d'inversions nord-americans tanquen o busquen comprador, i la desconfiança de les entitats financeres respecte als seus propis actius encareix les hipoteques i redueix la renda disponible de les famílies, assistim a la paradoxa que Antón Costa (catedràtic de Política Econòmica de la UAB) anomena socialisme per a rics: la Reserva federal frena, amb fons públics, la caiguda al buit dels grans beneficiaris del capitalisme. Inversionistes que van emetre deute garantit amb actius hipotecaris d'escassa qualitat i la van centrifugar a la resta del sistema financer veuen ara com aquell Estat a qui van menystenir prima la seva negligència amb cares catifes sota les que amagar la seva opulència esgotada. Per als bancs nord-americans va canviar el negoci quan la Reserva Federal va abaixar dràsticament els tipus d´interès després de l´esclat de la bombolla d´internet i de l'11 de setembre. Amb aquesta liquidesa generada es van concedir hipoteques a clients d'escassa solvència, i per sobre del valor de l´habitatge hipotecat. Quan aquests deutors no podrien satisfer les quotes, el banc es quedaria amb uns habitatges que, degut a la bombolla immobiliària, ja haurien superat fins i totel valor de la hipoteca executada. Però els impagats i la caiguda del mercat van punxar la bombolla. El diner es va refugiar en el petroli, que és la base de tots els plats de la nostra economia, i el que va començar com una estratègia financera en un despatx de Wall Street va acabar afectant la nostra inflació. Sota aquests núvols, l´economia real serà qui rebrà el xàfec.
Els diners són la mesura de l´èxit. Ha sigut la globalització una il.lusió social per legitimar la no regulació dels fluxos financers? Seria la Taxa Tobin un punt de partida, com ja pregonava Ignacio Ramonet, editor de Le Monde Diplomatique, el 1997? Fins a on arribarien les tanques d'un possible corralillo made in USA? La fi del cicle ha de comportar un canvi de model? I si hi havia indicadors suficients de caiguda lliure, perquè es va deixar fer?
Al clàssic de John Sturges Els Set Magnífics, alter ego de l'actual G7, un dels protagonistes explica una paràbola: un home cau des del terrat d'un edifici i quan en plena caiguda passa per davant de la finestra d'un dels pisos, l'home que hi ha a la finestra li pregunta: "Com va tot, amic?", mentre l'altre contesta: "Per ara bé..."
"La falsa sardana"
(Article publicat a La Vanguardia el 18-09-2008)
Avui, estigmatitzada la cultura de l´esforç, gaudim i patim d'un sistema de valors que educa en el consum y que admet que, en una societat amb excés de béns, la satisfacció d´adquirir un producte s'equipara, en grau, amb la utilitat mateixa que aquest producte proporciona. La realització ja no prové de la cultura de l´esforç sinó de la cultura del consum. El mercat no com a proporcionador de béns sinó de felicitat. I mentre els models d'èxit més visibles són d´escassa projecció personal -especulació immobiliària o programes televisius d'audiències massives i valors efímers-, el sistema educatiu mostra el seu poc múscul a l'hora de generar motivació i rendiment. És que acceptar la mediocritat ens eximeix de corregir errors? Volem regenerar el model , o centrar el debat en la seva gestió? Dos exemples. En l'àmbit universitari, i excloent de tota discussió l'homologació de titulacions a nivell europeu, l'argument esgrimit davant del Procés de Bolonya consisteix en aventurar que, si les universitats orienten en excés la formació cap a l'horitzó laboral, aquesta formació s'aparta de la seva primera raó de ser -formar persones abans que formar personal- i porta a la privatització encoberta dels seus objectius socials. Hi ha dubtes similars al voltant de la Llei d'Educació de Catalunya: els sindicats estimen que una major autonomia dels centres comportaria no només una competència entre aquests sinó una major segregació d'alumnes en funció dels recursos de les famílies. És a dir: separar gestió i titularitat pot deixar l'ensenyament en mans de criteris de mercat -naturalment, modificat l'esborrany de la llei, les queixes vénen ara de l'escola concertada.
Diu la publicitat que davant d'un mal de cap, la solució no és tractar el problema sinó prendre's una aspirina i continuar. Diu que primer comprem, que ja pensarem després. I diu que els detergents ja no donen la felicitat perquè deixin la roba més blanca sinó perquè donen una blanquíssima família feliç. Amb una mà pretenem protegir-nos de la penetració dels mecanismes del mercat en l'ensenyament, i amb l'altra venem la felicitat en aquest mateix mercat.
Rellegeixo el músic Lluís Albert a Contra la falsa sardana -I.G. R.Duran Alsina 1953- en què es descabdellen els motius pels quals no hi ha cap raó per executar amb els braços caiguts els anomenats passos curts d'aquesta dança, en contrast amb l'expressió d'optimisme que, en l'execució dels llargs, representen els braços alçats. Rès més actual com a metàfora d'acomodament.
"¿Enseñar más, o mejor?"
(Article publicat a La Vanguardia l' 11-10-2007)
Dos años después de la firma del Pacte Nacional per a l'Educació, aprobado con el beneplácito de patronales de enseñanza, federaciones de padres y sindicatos docentes - excepto Ustec, principal sindicato de la enseñanza pública-, se han vuelto a poner sobre la mesa aspectos que aparecen reiteradamente como motivo de reflexión: fracaso escolar, conciliación laboral, laicidad...
Si hablamos de fracaso escolar es porque el mecanismo para la transmisión de conocimientos y de valores no obtiene los resultados deseados. Se puede actuar sobre la inversión en instalaciones, la organización de los centros, el excesivo grado de interinaje del profesorado, la reducción del número de alumnos por aula, o la actualización de los planes de estudio. Eso le corresponde al Estado, a base de dotación presupuestaria. Pero ¿cuál es la aportación del alumno? ¿En qué ámbito se fomentan sus actitudes? ¿Hasta qué punto los padres han abdicado hoy de una formación de valores? Y el formador, ¿tiene hoy suficiente autoridad delegada para aparecer, ante padres y alumnos, como piedra angular del sistema? ¿Tenemos que mejorar en gestión, o en metodología? ¿Tenemos que enseñar más o tenemos que enseñar mejor?
Repasemos: la Lode establecía los requisitos a las escuelas privadas para recibir dinero público; la Logse ampliaba la educación obligatoria hasta los 16 años; la Lopag reforzaba la participación en los centros escolares; y la fallida Loce quería orientar el sistema educativo hacia los resultados.
Las leyes no nos dejan ver el bosque. Pere Carbonell, alumno de la Escuela Normal de la Generalitat republicana, dijo ya hace un tiempo en el programa Millennium, del 33: "El mejor magisterio es el testimonio". Nuestro sistema educativo no demuestra perseguir el grado de equilibrio necesario entre lo que la sociedad le pide y lo que éste le da, tanto a nivel social como económico. Al frente de la OCDE estaremos cuando estemos dispuestos no sólo a destinar a educación los niveles de porcentaje del PIB necesarios - y a asumir que la educación no es un gasto, sino una inversión-, sino a asignar responsabilidades sociales al margen de un desarrollo legislativo en el que hemos delegado en exceso. No podemos construir un gran envoltorio de leyes para acabar diciendo, como el piloto al Pequeño Príncipe, que la educación que queremos está dentro.
"El control dels preus dels pisos"
(Article publicat a El Periódico de Catalunya el 14-12-2006)
Quan, periòdicament, veiem publicats uns percentatges d'increment de preus de l'habitatge que ens fan qüestionar l'encert de les polítiques en aquest sentit, els agents decisoris ens recorden que aquestes polítiques necessiten l'alliberament de sòl urbà, el foment de l'habitatge social i l'increment de l'oferta d'habitatge de lloguer.
Ara bé, ¿en quina mesura l'evolució del mercat de l'habitatge de propietat ha demostrat que un increment en l'oferta es tradueix en una moderació de preus? ¿Quins agents acaparen les existències de sòl edificable? ¿A qui beneficien les plusvà- lues generades? ¿És possible acceptar, en un sistema de valors socials, que l'única regulació del sector consisteixi a introduir, dins d'un mercat lliure, tímids paquets d'habitatge protegit? ¿Com es poden fer compatibles el dret a l'habitatge i el dret a la propietat? ¿Es poden assumir creixements acumulats de preus del 15% anual amb uns increments de salaris que amb prou feines poden absorbir el ritme de la inflació?Més oferta de lloguer vol dir lloguer menys car i desplaçament cap a aquell mercat de part de la demanda que ara actua en termes de propietat. Però, ¿fins a quin punt aquest raonament exclou el factor inversió dels arguments en les decisions de compra? ¿Pot ser el lloguer una alternativa mentre es pagui a preus pròxims als de la hipoteca? ¿Com es pot alliberar el parc d'habitatge abans tancat per poques expectatives de rendiment i ara per excés d'expectatives de revalorització? Dit d'una altra manera: ¿com es poden obrir els prop de 70.000 pisos tancats que el senyor Miloon Kothari, relator de l'ONU sobre una Vivenda Adequada, s'ha trobat només a Barcelona?
Un pas endavant serà la nova llei del dret a l'habitatge, enviada pel Govern al Parlament, que considerarà desocupats els pisos "permanentment buits i sense causa justificada" durant més de dos anys seguits. De tota manera, ¿com es pot gestionar tota la casuística que hi ha al darrere de cada pis tancat? ¿L'Administració pot expropiar l'ús d'un habitatge? ¿Es podrà inspeccionar amb garanties suficients el compliment de la norma? ¿Què es farà amb l'immens parc de vivendes turístiques, que en molts casos estan en mans de propietaris no residents? ¿Serà suficient la influència de la llei sobre el mercat?¿I la llei del sòl? La manca de sòl a les principals ciutats actua com els cercles d'una pedra quan cau dins l'aigua: genera increments de preus similars sobre tot el territori i sobre tot el mercat. La del PSOE de l'any 1992 venia a dir que només era urbanitzable el sòl expressament declarat com a tal. Va arribar el PP, i el 1998 va dir: es pot construir a qualsevol lloc, excepte en aquells expressament protegits. O el que és el mateix: el PSOE va optar per regular i el PP per liberalitzar l'ús del sòl.
Segons Antonio Vercher, fiscal coordinador de medi ambient i urbanisme, la llei del 1998 facilita --perquè en dificulta la sanció-- els convenis per modificar els plans urbanístics municipals, i certes transaccions últimament posades al descobert entre ajuntaments i promotors. Sembla lògic, doncs, una modificació de la llei del sòl cap a termes més pròxims a l'ordenació del territori, però ¿com es pot legislar en aquest sentit sense envair competències municipals? ¿És un problema que està generat per un insuficient finançament local?
No és la intenció d'aquest article elaborar opinió política ni resoldre el que no resolen ni ministres ni consellers. Tot i així sorprenen determinades propostes posades sobre la taula durant la darrera campanya electoral, com l'anomenada política de xecs, segons la qual l'Administració hauria de subvencionar part del cost de lloguer o adquisició, naturalment dins d'uns topalls, etcètera.
Aclarim-nos: ¿l'Estat ha de regular el mercat per tal de garantir drets, o s'hi ha de supeditar com un agent econòmic més? ¿Fins on es pot portar una política d'incentius amb efectes reguladors en el sector? ¿Es poden o no es poden aplicar exempcions fiscals sobre rendiments del capital immobiliari generats a partir d'un cens de pisos creat amb aquesta finalitat? Les deduccions fiscals a l'adquisició de la vivenda, ¿no acaben suposant un finançament de les promotores amb diners públics? ¿Seria possible, tal com proposaven altres opcions polítiques, taxar un preu màxim per metre quadrat per evitar que la construcció es continuï convertint en el refugi inversor per excel.lència? Si es fes així, ¿seria acceptable la pèrdua de patrimoni que per a les famílies comportaria qualsevol disminució de preus en aquest sentit? I si no, ¿fins on estem disposats a acceptar l'expansió del volum i la durada de l'endeutament? ¿Queda com a únic objectiu desitjable que el preu de l'habitatge evolucioni només cap a un comportament que permeti a la inflació abandonar l'actual hipocresia de no comptar amb la principal destinació dels ingressos de les famílies? I a nivell global, ¿és sostenible un model de creixement que està basat en l'ocupació del territori i que està finançat amb nivells d'endeutament pràcticament generacionals?
"Qui als 20 anys no busca i als 30 no troba, als 40 no té." ¿Fins on haurem d'allargar els terminis de la vella dita popular?
________________
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
