"Entre els Eugenis"

(L'Escalenc, abril de 2011)

La Lídia era filla de la Sabana, la última bruixa de Cadaqués.Vivia enlluernada pel somni de que un estiuejant, el gran Eugeni d'Ors, l'havia convertida en Teresa, La Ben Plantada. Creia, en el seu regne de desitjos, ser la inspiració del geni de les lletres.

Un dia, un altre geni que s'acabava de barallar amb el seu pare i l'havia fet fora de casa, li va demanar que li llogués una barraca que tenia a Potlligat per viure amb una dona que es deia Elena, musa d'un poeta del surrealisme francès anomenat Paul Éluard, però casada, estrangera, i mare d'una filla rebutjada que mai més no va voler saber res d'ella. I que el pare Dalí, menetral senyor notari de la ciutat de Figueres, considerava una aprofitada del seu fill.

La Lídia va llogar primer, i vendre després, la barraca a en Salvador i la seva musa, i el mite de Cadaqués es va posar a caminar. Cadaqués deurà doncs, part del seu renom añ gest de la filla d'una bruixa, pobre, ingènua i enganyada, que va donar sopluig a un rebutjat de la burgesia de la capital de l'Alt Empordà.
I el racó de Potrlligat va esdevenir per sempre més centre de peregrinatge de turistes, curiosos, i intelectuals, mentres Sant Pere de Rodes s'ho mirava de reüll. "La mel és més dolça que la sang". En boca de la Lídia, la frase expressava que si cal triar entre la nostra família i una persona per la cual ens inclinem d'altres maneres, serà aqueta última la que ens acabarà estirant. Entre la mel d'Eugeni d'Ors o la sang dels seus malaurats fills. Al cap i a la fi, pel jove Salvador també seria així.

En canvi, Teresa Mestre, la més versemblant Ben Plantada, i senyora de Jaume Baladia (sector tèxtil, naturalment), va abandonar la seva acomodada vida per fugir a Suïssa amb en Josep Pijoan (Barceona 1881 - Lausana 1963) promotor de la Biblioteca i del Museu d'Art de Catalunya, i impulsor de l'Institut d'Estudis Catalans. Un cop més, l'infatigable Josep Pla es va calçar la boina per escriue la vida i miracles d'un dels personatges més interessants de la seva Obra Completa (Vol.10)

El glossari d'Eugeni d'Ors, Xènius (Barcelona, 1881 - Vilanova i la Geltrú, 1954) va donar contingut al noucentisme. Classicisme i poesia, Rovira i Virgili, Carner, Clarà, Xavier Nogués i Aristides Maillol. Ah, i Mancomunitat. De cinema ja no tant: en Joan M. Minguet Batllori, professor d'Història de l'Art Contemprani i d'Història del Cinema de la Universitat Autònoma de Barcelona, parla a Classicisme i Cinema: Eugeni d'Ors, el noucentisme i les arts industrials (2001) de l'aversió del Noucentismecap a l'esclat del cinema de principis de segle, del rebuix a un fenòmen excessivament industrial, que no entrava en el seu concepte d'estètica del nou-cents, contraposant-lo a la cultura de les biblioteques populars. Noucentisme que volia una burgesia catalana que cavviés Espanya quasi un segle abans del malbaratament de la paraula "política". L'eina va ser "La Veu de Catalunya", La Veu, de la que els dos Eugenis, l'Ors i en Xammar en van ser col.laboradors. Una publicació que per obra i gràcia de la Lliga Regionalista va sortir el 30 de juliol de 1880 amb el subtítol de "Diari no politich, però clar i català".

Mentrestant, l'altre Eugeni, en Xamar (Barcelona, 1888 - L'Atmetlla del Vallès, 1973) amb les seves cròniques alemanyes desenvolupades a L'ou de la Serp (Quadernc Crema, 1998) va retratar com ningú la tramuntanada que bufava en l'Europa d'entreguerres. La república de Weimar i la ocupació del Ruhr, la política de reparacions i la gran França. Del Papiermark al Deutsche Mark, el marc alemany ja no sabia quina paret tocar. El 1924, Xammar escriu una frase que la podriem llegir en boca de l'Angela Merkel d'avui: "Europa no ha acabat d'apedaçar-se i els alemanys diuen que prou feina tenen per ells". La clarividència d'aquest observador seria un punt de llum en les circunstàncies actuals. El 28-11-1924 escrivia a La Veu: "Per l'agost de 1914, tant bon punt va ser declarada la guerra, el govern alemany, el govern alemany, per mitjá d'un acte sobirà, legítim, i públic, va rellevar el Reichsbannk de l'obligació de redimir en or els seus bitllets. Des d'aquell moment el marc va quedar convertit en un troç de paper, i tots els que han comprat mars sabien que compraven un tros de paper i ho feien amb l'esperança que aquest tros de paper es convertís per miracle altre vagada en or". Avui, el mateix Xammar, en lloc de mostrar-nos les vergonyes del marc alemany, potser ens explicaria la gran mentida de la cultura de l'endeutament, l'irreversible desnonament de l'economia espanyola, o la inmensa sort de La Ben Plantada d'haver tingut una barraca en un dels racons més aïllats de la Costa Brava.

"Digueu-me com van els ferrocarrils i us diré si en un país hi ha o no hi ha guerra. Hi ha naturalment l'exepció d'Espanya, on el ferrocarrils van malament en temps de pau. Però és que Espanya no és ben bé ço que nosaltres volem dir "país" (Eugeni Xammar, La Veu de Catalunya, 25-11-1923).