(Article publicat a L'Escalenc el setembre de 2010)
Un any més, un matí sortim al carrer i ja no sentim res. Aquella remor de fons desapareix. Els carrers es buiden de gent i s’omplen de quietud. La sorra descansa i es renova. La temporada s’acaba. L’Escala hiverna.
Tot un sistema econòmic al servei d’un consumidor d’oci i de descans, atret per un producte que quasi no ha canviat amb el pas dels anys. Els canvis només són aparents: el turisme ha deixat de ser un luxe per passar a ser un bé de consum, la cuina és ara més sofisticada, les carreteres més amples, i els serveis més cars. Però, abans i ara, el turista ve a parar el sol i a posar els peus a l’aigua. El turisme rural, el gastronòmic, o el cultural, són el vèrtex d’una piràmide que descansa sobre la base del turisme de masses, és a dir, uns existeixen perquè l’altre va crear el mercat. El monocultiu del model basat en la massificació ha acabat per urbanitzar el territori en uns percentatges al límit de la saturació. La idea del creixement sostenible és una pastanaga: amb un territori limitat i uns recursos limitats, el creixement il·limitat és pura demagògia. Però els indicadors de referència de cada final d’estiu continuen essent els percentatges d’ocupació.
El canvi d’hàbits dels consumidors i l’accés massiu a la mobilitat han fraccionat els temps d’estada fins a convertir el turista en un mer passant. Un actor de l’àmbit turístic dels últims quaranta anys em diu: “Al principi et llogaven un apartament per tot un mes, després per quinze dies i després per una setmana... ara et venen un dimecres en Ryanair i el divendres se’n van cap a un altre costat: el turisme s’ha acabat”. Tot i aquesta inapel·lable reflexió, i a diferència d’altres municipis costaners, el nostre turisme té una base residencial que garanteix l’assiduïtat, estabilitza alguns dels ingressos municipals i assegura un perfil de visitant familiar. Així doncs, aquest s’ha acabat s’ha d’entendre com un punt i a part en la manera d’entendre la nostra projecció, és a dir, no podem continuar fent només el que fèiem fins ara.
Trobar prou marge d’actuació per transformar la quantitat en qualitat, generar nou valor afegit si ja no podem competir en preus, identificar-nos definitivament amb el nostre exclusiu llegat arqueològic, o gestionar encertadament la distància que separa la preservació dels escassos espais naturals amb els legítims interessos dels seus propietaris, són eines reals que ens permetran deixar de créixer només a base d’ocupar el territori. Aquest model, que és el que ha generat riquesa tots aquests anys, s’ha esgotat: primer el model va esgotar el territori, i ara la crisi ha esgotat el model. La manca d’un adequat règim de finançament local ha fet la resta.
Traduir les obvietats en fets és cosa dels qui s’atorguen la capacitat de liderar. A nivell local els responsables polítics no poden fer gaire més que gestionar la realitat, bé o malament. A nivell global, desitgen la prosperitat econòmica quasi tant com el nostre vot. A la llista dels que decideixen les coses, els polítics van a la cua: regular el desgavell financer, anticipar-se als cicles de crisi, determinar nivells d’autogovern, liderar els canvis de model sense esperar que ho faci la duresa del mercat, etc. Venen capacitats que no poden exercir, emparats en les circumstàncies i en les conjuntures, en globalitzacions inabastables i en autonomismes porucs, i deixant que pensem que en som col·lectivament responsables. De vots a quatre pessetes se n’han venut sempre.
Repasso el corrosiu Diari 1887-1910 de Jules Renard en què parlant de l’actriu Sarah Bernhardt, contemporània seva, diu: “A baix la Sarah Bernhardt, la gran apassionada que just després de morir en el cinquè acte, s’aixeca i corre cap a la caixa per saber quant ha guanyat morint per nosaltres”. Impossible portar-li la contrària.
"Pèrdues preventives"
(Article publicat a L'Escalenc el juny de 2010)
S'ha comparat la duresa de l'actual ajust per la reducció del dèficit públic amb el Plan de Estabilización de 1959. Inspirat per Joan Sardà Dexeus (1910-1995) aquell Plan tenia per finalitat treure l'economia espanyola de la seva fallida fixant tres objectius: racionalitzar la despesa pública, reduir la inflació, i leberalitzar el comerç exterior. Els seus efectes van desembocar en el desarrollismo que tots coneixem. La comparació entre les dues situacions és inevitable però gratuïta: la primera va ser producte de l'autarquia i la segona ho és de la globalització. També les eines d'aquell moment han desaparegut: sense moneda pròpia ni possibilitats de devaluació, l'euro ens dona cobertura però també ens posa en evidència.
Avui hi ha un model esgotat, però no hi ha un model de recanvi. La inconsistència de la nostra economia ha estat incapaç de mantenir un sistema de prestacions socials que, ni després d'un dels períodes de creixement més considerable de les últimes dècades, no hem sabut equiparar al de les nostres economies de referència. Per parar el cop, l'Estata s'ha endeutat fins al punt que ja no troba comprador pel seu deute públic. Aquest deute públic genera desconfiança a l'exterior no pas pel seu volum, que està per sota de la mitjana dels països de l'entorn, sinó perquè l'Estat s'ha convertit en l'avalador d'un sistema financer que té per deutor un país hipotecat.
Quan posarem comportes de regulació als fluxos financers? hem de reduir l'estat del benestar per poder-lo mantenir? Tenim un sistema educatiu suficient per transformar l'economia del totxo en economia del coneixement?
Incapaços d'avançar cap a models productius que ataquessin l'atur estructural, assistim ara a l'aterratge forços d'una insostenible manera de créixer. La cultura del crèdit ha expulsat l'estalvi de les economies domèstiques. La cultura de la immediatesa ha fet del llarg termini un pretext per diferir responsabilitats. la cultura de la globalització s'ha constituït en una simple coartada per legitimar la desregulació financera.
Absorbida la nostra capacitat de reacció ens disposem a acatar, per mandat europeu, les mesures que ens posen al lloc que ens correspon: la política econòmica actual consisteix a demostrar als nostres finançadors internacionals que disposem de prou sentit comú. Cap de les mesures proposades per rebaixar el dèficit persegueix fer-ho generant recursos nous. Amb la retallada del 5% del salari dels funcionaris el Govern no fa més que quantificar el privilegi de disposar d'un lloc de treball vitalici, i amb la congelació de le spensions posa sostre a tot el sistema de cobertures socials. L'Estat deixa anar llast. Els sacrificis s'estimaran encertats només si afecten tan a les rendes controlables com als capitals figissers, o el que és el mateix, tan als qui avancen els impostos via retencions com als qui paguen a posteriori via ingressos declarats.
Mentrestant, el proper capçitol està per arribar: després de la fallida de les promotores i esgotades les primeres prestacions d'atur, l'augment de la morositat converteix les entitats financeres en les primeres immobiliàries del país. La seva necessitat de liquiditat generarà una nova rebaixa dels preus del mercat immobiliari, com ja contemplen les pèrdues preventives recentment incorporades als seus balanços: un 30% del valor d'adquisició, davant de tan sols el 7,8% d'ajust real de preus en els últims dos anys. Que en canvi les operacions de compavenda hagin disminuït en eun 43% indica que el nostre mercat no reacciona abaixant preus sinó frenant l'activitat. A aquest mercat, o li falta oli o li sobren especuladors.
El diari econòmic Expansión publicava, a mitjans de maig, els següents imports corresponents a adjudicacions d'immobles per part de les principals entitats financeres*: Banc Santander 4.500, La Caixa 3.097, Banc popular 2.757, Caja Madrid 2.405, Banc Sabadell 1.949, BBVA 1.149. Aquesta pila de zeros (imports que ja porten descomptades les pèrdues potencials de la seva venda) són immobles que els bancs s'han quedat perquè promotores i particulars no els han pogut pagar. Així, davant les pèrdues previstes per la venda d'aquests actius, els bancs han tancat l'aixeta del crèdit.
En el seu discurs d'ingrés a la Real Academia de Ciencias Morales y Políticas llegit el 31 de gener de 2006, el portbouenc Fabià Estapé cita la frase de Joan Sardà a un conegut banquer durant la col.laboració, a finals dels anys 60's, d'aquests dos últims en el Banc Industrial de Catalunya. Diu Sardà: "Tingui en compte, Pujol, que els banquers no passem de ser banquers distinguits".
*en milions d'euros, i facilitats per les pròpies entitats financeres al banc d'Espanya, març de 2010.
S'ha comparat la duresa de l'actual ajust per la reducció del dèficit públic amb el Plan de Estabilización de 1959. Inspirat per Joan Sardà Dexeus (1910-1995) aquell Plan tenia per finalitat treure l'economia espanyola de la seva fallida fixant tres objectius: racionalitzar la despesa pública, reduir la inflació, i leberalitzar el comerç exterior. Els seus efectes van desembocar en el desarrollismo que tots coneixem. La comparació entre les dues situacions és inevitable però gratuïta: la primera va ser producte de l'autarquia i la segona ho és de la globalització. També les eines d'aquell moment han desaparegut: sense moneda pròpia ni possibilitats de devaluació, l'euro ens dona cobertura però també ens posa en evidència.
Avui hi ha un model esgotat, però no hi ha un model de recanvi. La inconsistència de la nostra economia ha estat incapaç de mantenir un sistema de prestacions socials que, ni després d'un dels períodes de creixement més considerable de les últimes dècades, no hem sabut equiparar al de les nostres economies de referència. Per parar el cop, l'Estata s'ha endeutat fins al punt que ja no troba comprador pel seu deute públic. Aquest deute públic genera desconfiança a l'exterior no pas pel seu volum, que està per sota de la mitjana dels països de l'entorn, sinó perquè l'Estat s'ha convertit en l'avalador d'un sistema financer que té per deutor un país hipotecat.
Quan posarem comportes de regulació als fluxos financers? hem de reduir l'estat del benestar per poder-lo mantenir? Tenim un sistema educatiu suficient per transformar l'economia del totxo en economia del coneixement?
Incapaços d'avançar cap a models productius que ataquessin l'atur estructural, assistim ara a l'aterratge forços d'una insostenible manera de créixer. La cultura del crèdit ha expulsat l'estalvi de les economies domèstiques. La cultura de la immediatesa ha fet del llarg termini un pretext per diferir responsabilitats. la cultura de la globalització s'ha constituït en una simple coartada per legitimar la desregulació financera.
Absorbida la nostra capacitat de reacció ens disposem a acatar, per mandat europeu, les mesures que ens posen al lloc que ens correspon: la política econòmica actual consisteix a demostrar als nostres finançadors internacionals que disposem de prou sentit comú. Cap de les mesures proposades per rebaixar el dèficit persegueix fer-ho generant recursos nous. Amb la retallada del 5% del salari dels funcionaris el Govern no fa més que quantificar el privilegi de disposar d'un lloc de treball vitalici, i amb la congelació de le spensions posa sostre a tot el sistema de cobertures socials. L'Estat deixa anar llast. Els sacrificis s'estimaran encertats només si afecten tan a les rendes controlables com als capitals figissers, o el que és el mateix, tan als qui avancen els impostos via retencions com als qui paguen a posteriori via ingressos declarats.
Mentrestant, el proper capçitol està per arribar: després de la fallida de les promotores i esgotades les primeres prestacions d'atur, l'augment de la morositat converteix les entitats financeres en les primeres immobiliàries del país. La seva necessitat de liquiditat generarà una nova rebaixa dels preus del mercat immobiliari, com ja contemplen les pèrdues preventives recentment incorporades als seus balanços: un 30% del valor d'adquisició, davant de tan sols el 7,8% d'ajust real de preus en els últims dos anys. Que en canvi les operacions de compavenda hagin disminuït en eun 43% indica que el nostre mercat no reacciona abaixant preus sinó frenant l'activitat. A aquest mercat, o li falta oli o li sobren especuladors.
El diari econòmic Expansión publicava, a mitjans de maig, els següents imports corresponents a adjudicacions d'immobles per part de les principals entitats financeres*: Banc Santander 4.500, La Caixa 3.097, Banc popular 2.757, Caja Madrid 2.405, Banc Sabadell 1.949, BBVA 1.149. Aquesta pila de zeros (imports que ja porten descomptades les pèrdues potencials de la seva venda) són immobles que els bancs s'han quedat perquè promotores i particulars no els han pogut pagar. Així, davant les pèrdues previstes per la venda d'aquests actius, els bancs han tancat l'aixeta del crèdit.
En el seu discurs d'ingrés a la Real Academia de Ciencias Morales y Políticas llegit el 31 de gener de 2006, el portbouenc Fabià Estapé cita la frase de Joan Sardà a un conegut banquer durant la col.laboració, a finals dels anys 60's, d'aquests dos últims en el Banc Industrial de Catalunya. Diu Sardà: "Tingui en compte, Pujol, que els banquers no passem de ser banquers distinguits".
*en milions d'euros, i facilitats per les pròpies entitats financeres al banc d'Espanya, març de 2010.
"Com s'ho fan"
(Article publicat a L'Escalenc el març de 2010)
Quan ens preguntem sobre com és que hem pogut passar de ser l'octava maravella del món a ser els últims de la classe de les economies europees, veiem que un dels motius radica en la nostra falta de productivitat.
Entenem la productivitat com la relació entre el volum de producció d'una economia i la quantotat de persones ocupades d'aquesta economia. És a dir, quan produeix cada ocupat. Així, per una major inversió en actius tecnològics i en coneixement, més valor afegit aportarà cada ocupat a la obtenció de dita producció. Doncs bé, el tradicional comportament de la nostra economia, reticent a aquesta necessària capitalització permanent, ha contribuït a la flacciditat de la seva capacitat de resistència davant de la punxada global. Contemplem com els indicadors de les economies del nostre entorn suporten, millor que la nostra, els efectes de l'actual travessia del desert, i assistim al descrèdit del sistema polític que no ha sabut ni preveure-la ni afrontar-la.
Els últims en creixement i els primers en desocupació. Infraestructures deficients, monocultiu de models esgotats, I+D testimonial, i insuficient internacionalització de les nostres empreses, impedeixen les bases d'un creixement comparable al dels nostres veïns. Ni invertim prou, ni disposem d'un sistema educatiu que afavoreixi l'aprofitament de la inversió. Per comptes d'això, varem sucumbir al miratge d'una creaciço de llocs de treball que començava i acabava amb la col.locació de la rajola i en la seva posterior subhasta, i varem apostar pel treball low cost com a drecera a la plena ocupació. Hem crescut en base a un peix que s'ha acabat mossegant la cua.
Algunes de les conseqüències d'aquestes inèrcies són la hipoteca col.lectiva d'un dèficit públic desorbitat, i la individual de cadascuna de les vivendes que ja no valen el que van costar. Varem augmentar la nostra renda només apujant els preus del que produíem, i no com a consequència de ser més productius. Aquest injustificat augment de preus que ens va encarir a l'exterior, la dependència d'unes importacions hipnotitzades per un euro massa fort, el desajust entre titulacions universitàries i les demandes del mercat, la desconexió de les jornades laborals respecte les noves necessitats socials, l'abdicació de responsabilitats en els àmbits públic i privat, el descrèdit social de l'esforç i de la planificació, la cultura de la interferència en front de la continuïtat, el triomf de l'enrenou mediàtic per sobre de l'anàlisi de la realitat, en definitiva la nostra cultura del treball i la manca d'una educació emocional per aprendre a ser feliços (llegim-hi desmotivació), fan de les estadístiques econòmiques un reflex exacte de la nostra realitat.
El Primer Manifest del Surrealisme (André Breton, 1924) acaba dient: "l'existència és a un altre lloc". Res més actual com a metàfora de la nostra economia: la productivitat és a un altre lloc, i per optar-hi s'ha de pensar a llarg termini. Necessitem promocionar valors capaços de regir-se per alguna cosa més que per interessos immediats. Decisions com la participació democràtica a través de llistes obertes, repescar el sector agrari de la dictadura de les grans distribuïdores, o apostar clarament per la innovació, aportarien credibilitat a un discurs que no en té. Som país de carreteres noves al costat de carreteres velles. Els nostres successius governs, selecció d'una classe política que mirava cap a un altre costat mentre es podia finançar amb les plusvàlues del gran soufflé, i que en la seva fugida cap endavant no varen voler fer servir les eines disponibles per regular els desequilibris del mercat, ara ajupen el cap, esperant que la recuperació dels altres els hi torni les seves medalles. I amb la mirada perduda entre els indicadors econòmics de la resta de països d'Europa, penses: "com s'ho fan?"
Un servidor va tenir la sort, a principis dels anys norantes, de ser alumne del professor Antonio Marzal a la facultat d'Economia de la Universitat Autònoma. Un dia, en començar la seva classe, el professor marzal (extremeny d'Olivenza, Doctor en dret, teòleg, i filòsof), veient que faltava guix a la pissarra i que aquest era un problema recorrent, va llençar la següent reflexió: "resultó más fácil tener un AVE Madrid-Sevilla, que no que yo encuentre tiza en cada una de mis clases, -va fer una pausa perquè tots ens miréssim estranyats, i va continuar- porque el AVE sólo necesitó una decisión presupuestaria, pero que yo tenga tiza en cada clase... eso ya es un problema de organización".
Quan ens preguntem sobre com és que hem pogut passar de ser l'octava maravella del món a ser els últims de la classe de les economies europees, veiem que un dels motius radica en la nostra falta de productivitat.
Entenem la productivitat com la relació entre el volum de producció d'una economia i la quantotat de persones ocupades d'aquesta economia. És a dir, quan produeix cada ocupat. Així, per una major inversió en actius tecnològics i en coneixement, més valor afegit aportarà cada ocupat a la obtenció de dita producció. Doncs bé, el tradicional comportament de la nostra economia, reticent a aquesta necessària capitalització permanent, ha contribuït a la flacciditat de la seva capacitat de resistència davant de la punxada global. Contemplem com els indicadors de les economies del nostre entorn suporten, millor que la nostra, els efectes de l'actual travessia del desert, i assistim al descrèdit del sistema polític que no ha sabut ni preveure-la ni afrontar-la.
Els últims en creixement i els primers en desocupació. Infraestructures deficients, monocultiu de models esgotats, I+D testimonial, i insuficient internacionalització de les nostres empreses, impedeixen les bases d'un creixement comparable al dels nostres veïns. Ni invertim prou, ni disposem d'un sistema educatiu que afavoreixi l'aprofitament de la inversió. Per comptes d'això, varem sucumbir al miratge d'una creaciço de llocs de treball que començava i acabava amb la col.locació de la rajola i en la seva posterior subhasta, i varem apostar pel treball low cost com a drecera a la plena ocupació. Hem crescut en base a un peix que s'ha acabat mossegant la cua.
Algunes de les conseqüències d'aquestes inèrcies són la hipoteca col.lectiva d'un dèficit públic desorbitat, i la individual de cadascuna de les vivendes que ja no valen el que van costar. Varem augmentar la nostra renda només apujant els preus del que produíem, i no com a consequència de ser més productius. Aquest injustificat augment de preus que ens va encarir a l'exterior, la dependència d'unes importacions hipnotitzades per un euro massa fort, el desajust entre titulacions universitàries i les demandes del mercat, la desconexió de les jornades laborals respecte les noves necessitats socials, l'abdicació de responsabilitats en els àmbits públic i privat, el descrèdit social de l'esforç i de la planificació, la cultura de la interferència en front de la continuïtat, el triomf de l'enrenou mediàtic per sobre de l'anàlisi de la realitat, en definitiva la nostra cultura del treball i la manca d'una educació emocional per aprendre a ser feliços (llegim-hi desmotivació), fan de les estadístiques econòmiques un reflex exacte de la nostra realitat.
El Primer Manifest del Surrealisme (André Breton, 1924) acaba dient: "l'existència és a un altre lloc". Res més actual com a metàfora de la nostra economia: la productivitat és a un altre lloc, i per optar-hi s'ha de pensar a llarg termini. Necessitem promocionar valors capaços de regir-se per alguna cosa més que per interessos immediats. Decisions com la participació democràtica a través de llistes obertes, repescar el sector agrari de la dictadura de les grans distribuïdores, o apostar clarament per la innovació, aportarien credibilitat a un discurs que no en té. Som país de carreteres noves al costat de carreteres velles. Els nostres successius governs, selecció d'una classe política que mirava cap a un altre costat mentre es podia finançar amb les plusvàlues del gran soufflé, i que en la seva fugida cap endavant no varen voler fer servir les eines disponibles per regular els desequilibris del mercat, ara ajupen el cap, esperant que la recuperació dels altres els hi torni les seves medalles. I amb la mirada perduda entre els indicadors econòmics de la resta de països d'Europa, penses: "com s'ho fan?"
Un servidor va tenir la sort, a principis dels anys norantes, de ser alumne del professor Antonio Marzal a la facultat d'Economia de la Universitat Autònoma. Un dia, en començar la seva classe, el professor marzal (extremeny d'Olivenza, Doctor en dret, teòleg, i filòsof), veient que faltava guix a la pissarra i que aquest era un problema recorrent, va llençar la següent reflexió: "resultó más fácil tener un AVE Madrid-Sevilla, que no que yo encuentre tiza en cada una de mis clases, -va fer una pausa perquè tots ens miréssim estranyats, i va continuar- porque el AVE sólo necesitó una decisión presupuestaria, pero que yo tenga tiza en cada clase... eso ya es un problema de organización".
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
