"El braç i la màniga"

(Article publicat a L'Escalenc el setembre de 2010)

Un any més, un matí sortim al carrer i ja no sentim res. Aquella remor de fons desapareix. Els carrers es buiden de gent i s’omplen de quietud. La sorra descansa i es renova. La temporada s’acaba. L’Escala hiverna.
Tot un sistema econòmic al servei d’un consumidor d’oci i de descans, atret per un producte que quasi no ha canviat amb el pas dels anys. Els canvis només són aparents: el turisme ha deixat de ser un luxe per passar a ser un bé de consum, la cuina és ara més sofisticada, les carreteres més amples, i els serveis més cars. Però, abans i ara, el turista ve a parar el sol i a posar els peus a l’aigua. El turisme rural, el gastronòmic, o el cultural, són el vèrtex d’una piràmide que descansa sobre la base del turisme de masses, és a dir, uns existeixen perquè l’altre va crear el mercat. El monocultiu del model basat en la massificació ha acabat per urbanitzar el territori en uns percentatges al límit de la saturació. La idea del creixement sostenible és una pastanaga: amb un territori limitat i uns recursos limitats, el creixement il·limitat és pura demagògia. Però els indicadors de referència de cada final d’estiu continuen essent els percentatges d’ocupació.
El canvi d’hàbits dels consumidors i l’accés massiu a la mobilitat han fraccionat els temps d’estada fins a convertir el turista en un mer passant. Un actor de l’àmbit turístic dels últims quaranta anys em diu: “Al principi et llogaven un apartament per tot un mes, després per quinze dies i després per una setmana... ara et venen un dimecres en Ryanair i el divendres se’n van cap a un altre costat: el turisme s’ha acabat”. Tot i aquesta inapel·lable reflexió, i a diferència d’altres municipis costaners, el nostre turisme té una base residencial que garanteix l’assiduïtat, estabilitza alguns dels ingressos municipals i assegura un perfil de visitant familiar. Així doncs, aquest s’ha acabat s’ha d’entendre com un punt i a part en la manera d’entendre la nostra projecció, és a dir, no podem continuar fent només el que fèiem fins ara.
Trobar prou marge d’actuació per transformar la quantitat en qualitat, generar nou valor afegit si ja no podem competir en preus, identificar-nos definitivament amb el nostre exclusiu llegat arqueològic, o gestionar encertadament la distància que separa la preservació dels escassos espais naturals amb els legítims interessos dels seus propietaris, són eines reals que ens permetran deixar de créixer només a base d’ocupar el territori. Aquest model, que és el que ha generat riquesa tots aquests anys, s’ha esgotat: primer el model va esgotar el territori, i ara la crisi ha esgotat el model. La manca d’un adequat règim de finançament local ha fet la resta.
Traduir les obvietats en fets és cosa dels qui s’atorguen la capacitat de liderar. A nivell local els responsables polítics no poden fer gaire més que gestionar la realitat, bé o malament. A nivell global, desitgen la prosperitat econòmica quasi tant com el nostre vot. A la llista dels que decideixen les coses, els polítics van a la cua: regular el desgavell financer, anticipar-se als cicles de crisi, determinar nivells d’autogovern, liderar els canvis de model sense esperar que ho faci la duresa del mercat, etc. Venen capacitats que no poden exercir, emparats en les circumstàncies i en les conjuntures, en globalitzacions inabastables i en autonomismes porucs, i deixant que pensem que en som col·lectivament responsables. De vots a quatre pessetes se n’han venut sempre.
Repasso el corrosiu Diari 1887-1910 de Jules Renard en què parlant de l’actriu Sarah Bernhardt, contemporània seva, diu: “A baix la Sarah Bernhardt, la gran apassionada que just després de morir en el cinquè acte, s’aixeca i corre cap a la caixa per saber quant ha guanyat morint per nosaltres”. Impossible portar-li la contrària.