"Pèrdues preventives"

(Article publicat a L'Escalenc el juny de 2010)

S'ha comparat la duresa de l'actual ajust per la reducció del dèficit públic amb el Plan de Estabilización de 1959. Inspirat per Joan Sardà Dexeus (1910-1995) aquell Plan tenia per finalitat treure l'economia espanyola de la seva fallida fixant tres objectius: racionalitzar la despesa pública, reduir la inflació, i leberalitzar el comerç exterior. Els seus efectes van desembocar en el desarrollismo que tots coneixem. La comparació entre les dues situacions és inevitable però gratuïta: la primera va ser producte de l'autarquia i la segona ho és de la globalització. També les eines d'aquell moment han desaparegut: sense moneda pròpia ni possibilitats de devaluació, l'euro ens dona cobertura però també ens posa en evidència.
Avui hi ha un model esgotat, però no hi ha un model de recanvi. La inconsistència de la nostra economia ha estat incapaç de mantenir un sistema de prestacions socials que, ni després d'un dels períodes de creixement més considerable de les últimes dècades, no hem sabut equiparar al de les nostres economies de referència. Per parar el cop, l'Estata s'ha endeutat fins al punt que ja no troba comprador pel seu deute públic. Aquest deute públic genera desconfiança a l'exterior no pas pel seu volum, que està per sota de la mitjana dels països de l'entorn, sinó perquè l'Estat s'ha convertit en l'avalador d'un sistema financer que té per deutor un país hipotecat.
Quan posarem comportes de regulació als fluxos financers? hem de reduir l'estat del benestar per poder-lo mantenir? Tenim un sistema educatiu suficient per transformar l'economia del totxo en economia del coneixement?
Incapaços d'avançar cap a models productius que ataquessin l'atur estructural, assistim ara a l'aterratge forços d'una insostenible manera de créixer. La cultura del crèdit ha expulsat l'estalvi de les economies domèstiques. La cultura de la immediatesa ha fet del llarg termini un pretext per diferir responsabilitats. la cultura de la globalització s'ha constituït en una simple coartada per legitimar la desregulació financera.
Absorbida la nostra capacitat de reacció ens disposem a acatar, per mandat europeu, les mesures que ens posen al lloc que ens correspon: la política econòmica actual consisteix a demostrar als nostres finançadors internacionals que disposem de prou sentit comú. Cap de les mesures proposades per rebaixar el dèficit persegueix fer-ho generant recursos nous. Amb la retallada del 5% del salari dels funcionaris el Govern no fa més que quantificar el privilegi de disposar d'un lloc de treball vitalici, i amb la congelació de le spensions posa sostre a tot el sistema de cobertures socials. L'Estat deixa anar llast. Els sacrificis s'estimaran encertats només si afecten tan a les rendes controlables com als capitals figissers, o el que és el mateix, tan als qui avancen els impostos via retencions com als qui paguen a posteriori via ingressos declarats.
Mentrestant, el proper capçitol està per arribar: després de la fallida de les promotores i esgotades les primeres prestacions d'atur, l'augment de la morositat converteix les entitats financeres en les primeres immobiliàries del país. La seva necessitat de liquiditat generarà una nova rebaixa dels preus del mercat immobiliari, com ja contemplen les pèrdues preventives recentment incorporades als seus balanços: un 30% del valor d'adquisició, davant de tan sols el 7,8% d'ajust real de preus en els últims dos anys. Que en canvi les operacions de compavenda hagin disminuït en eun 43% indica que el nostre mercat no reacciona abaixant preus sinó frenant l'activitat. A aquest mercat, o li falta oli o li sobren especuladors.
El diari econòmic Expansión publicava, a mitjans de maig, els següents imports corresponents a adjudicacions d'immobles per part de les principals entitats financeres*: Banc Santander 4.500, La Caixa 3.097, Banc popular 2.757, Caja Madrid 2.405, Banc Sabadell 1.949, BBVA 1.149. Aquesta pila de zeros (imports que ja porten descomptades les pèrdues potencials de la seva venda) són immobles que els bancs s'han quedat perquè promotores i particulars no els han pogut pagar. Així, davant les pèrdues previstes per la venda d'aquests actius, els bancs han tancat l'aixeta del crèdit.
En el seu discurs d'ingrés a la Real Academia de Ciencias Morales y Políticas llegit el 31 de gener de 2006, el portbouenc Fabià Estapé cita la frase de Joan Sardà a un conegut banquer durant la col.laboració, a finals dels anys 60's, d'aquests dos últims en el Banc Industrial de Catalunya. Diu Sardà: "Tingui en compte, Pujol, que els banquers no passem de ser banquers distinguits".
*en milions d'euros, i facilitats per les pròpies entitats financeres al banc d'Espanya, març de 2010.