"Productivitat Ingràvida"

(Article publicat a La Vanguardia el 05-03-2010)

Quan ens preguntem sobre com és que hem pogut passar de ser l’octava meravella del món a ser els últims de la classe de les economies europees, veiem que un dels motius radica en la nostra falta de productivitat. És a dir, en quant produïm per cada ocupat. El tradicional comportament de la nostra economia, reticent a una capitalització permanent en actius tecnològics y coneixement, ha contribuït a la flacciditat de la nustra capacitat de resistència davant de la punxada global.
Els últims en creixement i els primers en desocupació. Infraestructures deficients, monocultiu de models esgotats, testimonial inversió en I+D i insuficient internacionalització de les nostres empreses impedeixen posar les bases d'un creixement comparable al dels nostres veïns. Ni invertim prou, ni disposem d'un sistema educatiu que afavoreixi l'aprofitament d'aquesta inversió. Per comptes d'això, varem sucumbir al miratge d’un creixement que començava i acabava amb la col·locació del totxo i la seva posterior subhasta, i varem apostar pel treball low cost com a drecera a la plena ocupació. Hem crescut en base a un peix que s’ha acabat mossegant la cua.
El desajustament entre titulacions universitàries i demandes del mercat, la desconnexió de les jornades laborals respecte a les necessitats socials, l'abdicació de responsabilitats en els àmbits públic i privat, el descrèdit social de l'esforç i la planificació, la cultura de la interferència davant de la continuitat, el triomf del soroll mediàtic sobre l'anàlisi de la realitat, la nostra cultura del treball i la manca d'una educació emocional per aprendre a ser feliços (llegim-hi desmotivació) fan de les estadístiques econòmiques un reflex exacte de la nostra realitat.
La productivitat és a un altre lloc, i per aspirar a ella s'ha de pensar a llarg termini. Els nostres successius governs, selecció d'una classe política ambpeus de fang i caps de palla, que varen mirar cap a un altre costat mentres es finançaven amb les plusvàlues del souflé, i que en la seva fugida cap endavant no varen voler fer servir les eines disponibles per regular els desequilibris del mercat, ara ajupen el cap, a l'espera de que la recuperació dels altres els hi torni les seves medalles. I amb la mirada perduda entre els indicadors econòmics de la resta d'Europa, pensen: "Com s'ho fan?".