Les Cales d'Empúries

Benvinguts a aquest espai d'imatge i reflexió.
lescalesdempuries@gmail.com


"De la Fil.loxera al Finançament"

(Article publicat a L'Escalenc l'agost de 2009)

Varem creure que podíem prescindir d’aquella cultura industrial pròpia que va convertir l’economia catalana en “capdavantera en la Revolució Industrial sense tenir matèries primeres ni fonts d’energia” (Les Catedrals del Cotó, Francesc Cabana, Proa 2008), i que, només pel fet de destinar més diners a un sistema d’ensenyament buidat d’autoritat per un excés de falsa tolerància i deprimit per la creixent dificultat social de treballar sobre l’alumne, ja n’hi havia prou per garantir-ne la millora. Pendents de la riquesa present, varem desatendre la creació de riquesa futura. Com ha resumit Joan Majó (ministre d’Indústria del primer govern PSOE): “un PIB alt acompanyat d’un fracàs escolar alt és pan para hoy y hambre para mañana”.
Les subprime, com a desencadenant de la recessió en què ens trobem, han representat l’actualització a gran escala de l’antiga fil·loxera, que no només va arruïnar la vinya entre 1879 i 1895 sinó que va posar en evidència els problemes jurídics vinculats a la rabassa morta, contracte d’arrendament que durava fins a la mort dels ceps plantats. Aquest tipus de contracte, que assegurava la continuïtat generacional de l’arrendament dels camps, es va considerar extingit quan la fil·loxera va matar els ceps, i va donar lloc als problemes rabassaires que trobem als llibres d’història.
El paràsit que llavors va entrar pels Pirineus i va posar fi al monocultiu de la vinya, aquest cop ha entrat pels mercats financers i ha evidenciat el monocultiu del totxo i la impossibilitat de fer front a un endeutament pràcticament generacional. En altres paraules, la crisi actual no ha fet més que posar en evidència l’abús d’un tipus de creixement basat en el crèdit.
En plena crisi de confiança, les administracions estatal i autonòmica han debatut sobre com repartir el pes de l’Estat de les Autonomies amb un nou model de finançament. Fem-ne cinc cèntims. L’any 2007, per cada 100 euros de renda que es creaven a Espanya, a Catalunya se’n generaven 121. Un cop pagats impostos i aplicada la solidaritat, la nostra renda disponible baixava fins a 94, i s’invertien les posicions respecte d’aquelles comunitats a les que s’ajudava.
Per evitar aquest excés, el nou Estatut recull (article 206.5) el Principi d’Ordinalitat (que té origen en el Tribunal Constitucional alemany, que l’any 1998 determinava els límits de solidaritat entre els seus länders): “L’Estat ha de garantir que l’aplicació dels mecanismes d’anivellament no alteri en cap cas la posició de Catalunya en l’ordenació de rendes per càpita entre les comunitats autònomes abans de l’anivellament”.
Negociat el nou model, Catalunya rebrà, a partir del quart any d’aplicació, un finançament només 5 punts per sobre de la mitjana, dels 21 punts en què la supera abans de l’anivellament. El nou model suposa millores: incrementa la participació de la Generalitat en la cistella d’impostos, introdueix la limitació a la solidaritat, i trenca la inèrcia per la qual comunitats que aportin per sobre de la mitjana puguin rebre per sota de la mitjana. Així doncs, retorna més diners dels nostres impostos. Però no garanteix el Principi d’Ordinalitat (quedar per sobre de la mitjana no és conservar la posició d’abans de l’anivellament), no clarifica com decidirà l’Estat la distribució dels Fons de Garantia, i no recull l’efecte dels costos diferencials (no costa el mateix un servei a Catalunya que en altres territoris). En tant que revisió a la baixa de les expectatives que genera l’Estatut, el nou model de finançament vol fer una truita sense haver de trencar els ous. Podem continuar buscant a fora la responsabilitat de les pròpies carències? Avui, empobrits per la cultura dels titulars i descol·locats per la falta de lideratge dels agents socials, hem aterrat a la realitat com qui veu esclatar una bombolla de sabó davant del nas. Mentre els responsables polítics fomenten amb les seves estratègies l’absentisme democràtic, nosaltres continuem delegant la participació en un sistema de llistes tancades que no ens permet gaire més que escollir, amb un xec en blanc cada quatre anys, entre opcions que basen les seves virtuts en els defectes dels altres, i que ens demanen el vot d’una manera que recorda l’anunci d’una entitat financera, que deia: “porti’ns la seva nòmina, i a canvi nosaltres li donarem tot, tot, tot”.