"La falsa sardana"

(Article publicat a La Vanguardia el 18-09-2008)

Avui, estigmatitzada la cultura de l´esforç, gaudim i patim d'un sistema de valors que educa en el consum y que admet que, en una societat amb excés de béns, la satisfacció d´adquirir un producte s'equipara, en grau, amb la utilitat mateixa que aquest producte proporciona. La realització ja no prové de la cultura de l´esforç sinó de la cultura del consum. El mercat no com a proporcionador de béns sinó de felicitat. I mentre els models d'èxit més visibles són d´escassa projecció personal -especulació immobiliària o programes televisius d'audiències massives i valors efímers-, el sistema educatiu mostra el seu poc múscul a l'hora de generar motivació i rendiment. És que acceptar la mediocritat ens eximeix de corregir errors? Volem regenerar el model , o centrar el debat en la seva gestió? Dos exemples. En l'àmbit universitari, i excloent de tota discussió l'homologació de titulacions a nivell europeu, l'argument esgrimit davant del Procés de Bolonya consisteix en aventurar que, si les universitats orienten en excés la formació cap a l'horitzó laboral, aquesta formació s'aparta de la seva primera raó de ser -formar persones abans que formar personal- i porta a la privatització encoberta dels seus objectius socials. Hi ha dubtes similars al voltant de la Llei d'Educació de Catalunya: els sindicats estimen que una major autonomia dels centres comportaria no només una competència entre aquests sinó una major segregació d'alumnes en funció dels recursos de les famílies. És a dir: separar gestió i titularitat pot deixar l'ensenyament en mans de criteris de mercat -naturalment, modificat l'esborrany de la llei, les queixes vénen ara de l'escola concertada.

Diu la publicitat que davant d'un mal de cap, la solució no és tractar el problema sinó prendre's una aspirina i continuar. Diu que primer comprem, que ja pensarem després. I diu que els detergents ja no donen la felicitat perquè deixin la roba més blanca sinó perquè donen una blanquíssima família feliç. Amb una mà pretenem protegir-nos de la penetració dels mecanismes del mercat en l'ensenyament, i amb l'altra venem la felicitat en aquest mateix mercat.

Rellegeixo el músic Lluís Albert a Contra la falsa sardana -I.G. R.Duran Alsina 1953- en què es descabdellen els motius pels quals no hi ha cap raó per executar amb els braços caiguts els anomenats passos curts d'aquesta dança, en contrast amb l'expressió d'optimisme que, en l'execució dels llargs, representen els braços alçats. Rès més actual com a metàfora d'acomodament.