Les Cales d'Empúries

Benvinguts a aquest espai d'imatge i reflexió.
lescalesdempuries@gmail.com


El Paradigma

(L'Escalenc, abril de 2011)

El dia de demà no és un dia qualsevol. No és un demà a seques. És un dia imprecís, borrós, i sobretot llunyà. Sempre està per arribar, i tot ho posem en funció seva. És, en el fons, un paradigma.

La meitat del món el convertim en una excusa permanent per deixar els canvis per més endavant, i l’altra meitat, en una obsessió que ens impedeix viure els dies de cada dia. Canviem de roba, de mobles, i de color de les parets, però ens costa canviar-nos a nosaltres mateixos. La majoria fins i tot pensem que no hi ha res a canviar, i acabem acceptant una rigidesa que no ens deixa sortir d’una mateixa rajola.
No és pas que el dia de demà sigui un dia que no arribi mai, és només que quan arriba li neguem aquesta condició. Segurament perquè ja en tenim un altre de recanvi.

Els entesos diuen que el dia de demà serà econòmicament pitjor. Varem abdicar de la cultura de l’estalvi, i ara tanquem l’etapa en què consum i felicitat s’havien fet sinònims, en què comprar era oci. La obscenitat dels bancs ha fet la resta: han convertit el dia de demà en producte financer. I no han explicat mai, tot i saber-ho, que quan tornéssim a la realitat els pisos ja no tindrien el valor de mercat pel qual la gent es va endeutar. És a dir, com continuar pagant per una cosa que ja no es té.

Marx va ser el millor teòric del capitalisme, ni que fos perquè va dedicar la seva obra a analitzar-lo. A mitjans del s.XIX parla de superproducció: hi ha excés de producció perquè la població en el seu conjunt percep un salari amb el qual no pot comprar tot allò que produeix. Avui en patim algunes conseqüències: crisi de recursos per un consum desmesurat, crisi financera per un deute insostenible, i crisi social per un atur inadmissible. I crisi de valors per un sistema educatiu que omple els despatxos però que no entra a les aules. La consellera d’Ensenyament va dir recentment a una conferència a Girona: “si tenim un problema amb l’autoritat, n’hem de parlar obertament i que els pares i mares ho coneguin”. Doncs bé, quan se’n parlarà obertament d’autoritat? Quan posarem el professos al centre del sistema? I per quan la conciliació dels horaris escolars i laborals?

Mentre una part massa gran de la població tant sols pot aspirar al mileurisme, els governs ens volen fer creure que encara decideixen, quan la realitat és que ja no gestionen diners sinó que gestionen deute. Així doncs, ha començat l’etapa en què molts fills ho tindran més difícil que els pares. Els grans recursos financers s’han concentrat en quatre mans que mouen les economies en funció dels seus interessos. I qui més profit n’han tret han sigut els kapitals que s’han permès entrar i sortir de les economies al seu gust. Dic kapitals, amb “k”, perquè penso en Josef K, protagonista de El Procés, de Franz Kafka (1925): dos funcionaris van a detenir a Josef K. un matí a casa seva, i envoltat d’unes instàncies judicials representades per persones incompetents, pateix un asfixiant procés que li dura un grapat d’anys. I sense saber en cap moment perquè es troba processat.

Doncs bé, en aquesta crisi tots som petits Josef’s K. que no sabem de què se’ns condemna. Els salaris es fan petits, els deutes no. Se’ns diu que estem en crisi, i la culpa sempre és d’aquell a qui mai podem demanar explicacions. Però tots sabem qui paga la crisi: tres de cada quatre famílies d’aquí no han rebut el seu ajut per fill corresponent al 2010. Fantasia i realitat: fantasia de plaça de les Escoles noves, realitat d’haver de pujar a un tercer pis del carrar Riera per tenir cobertura de mòbil.

Canvis superficials: els que disposen dels recursos financers a l’engròs, els que s’escapen al control dels estats, i els que juguen amb les finances com en Charles Chaplin amb la bola del món a El Gran Dictador, pressionen per fer encara millor la frase de Tomàs de Lampedusa a la seva novel·la El Gatpard, magistralment portada al cine per Visconti al 1963, i que diu: “és necessari que tot canviï si volem que les coses segueixin com són”.

Robert Pibernat