Les Cales d'Empúries

Benvinguts a aquest espai d'imatge i reflexió.
lescalesdempuries@gmail.com


"Com s'ho fan"

(Article publicat a L'Escalenc el març de 2010)

Quan ens preguntem sobre com és que hem pogut passar de ser l'octava maravella del món a ser els últims de la classe de les economies europees, veiem que un dels motius radica en la nostra falta de productivitat.
Entenem la productivitat com la relació entre el volum de producció d'una economia i la quantotat de persones ocupades d'aquesta economia. És a dir, quan produeix cada ocupat. Així, per una major inversió en actius tecnològics i en coneixement, més valor afegit aportarà cada ocupat a la obtenció de dita producció. Doncs bé, el tradicional comportament de la nostra economia, reticent a aquesta necessària capitalització permanent, ha contribuït a la flacciditat de la seva capacitat de resistència davant de la punxada global. Contemplem com els indicadors de les economies del nostre entorn suporten, millor que la nostra, els efectes de l'actual travessia del desert, i assistim al descrèdit del sistema polític que no ha sabut ni preveure-la ni afrontar-la.
Els últims en creixement i els primers en desocupació. Infraestructures deficients, monocultiu de models esgotats, I+D testimonial, i insuficient internacionalització de les nostres empreses, impedeixen les bases d'un creixement comparable al dels nostres veïns. Ni invertim prou, ni disposem d'un sistema educatiu que afavoreixi l'aprofitament de la inversió. Per comptes d'això, varem sucumbir al miratge d'una creaciço de llocs de treball que començava i acabava amb la col.locació de la rajola i en la seva posterior subhasta, i varem apostar pel treball low cost com a drecera a la plena ocupació. Hem crescut en base a un peix que s'ha acabat mossegant la cua.
Algunes de les conseqüències d'aquestes inèrcies són la hipoteca col.lectiva d'un dèficit públic desorbitat, i la individual de cadascuna de les vivendes que ja no valen el que van costar. Varem augmentar la nostra renda només apujant els preus del que produíem, i no com a consequència de ser més productius. Aquest injustificat augment de preus que ens va encarir a l'exterior, la dependència d'unes importacions hipnotitzades per un euro massa fort, el desajust entre titulacions universitàries i les demandes del mercat, la desconexió de les jornades laborals respecte les noves necessitats socials, l'abdicació de responsabilitats en els àmbits públic i privat, el descrèdit social de l'esforç i de la planificació, la cultura de la interferència en front de la continuïtat, el triomf de l'enrenou mediàtic per sobre de l'anàlisi de la realitat, en definitiva la nostra cultura del treball i la manca d'una educació emocional per aprendre a ser feliços (llegim-hi desmotivació), fan de les estadístiques econòmiques un reflex exacte de la nostra realitat.
El Primer Manifest del Surrealisme (André Breton, 1924) acaba dient: "l'existència és a un altre lloc". Res més actual com a metàfora de la nostra economia: la productivitat és a un altre lloc, i per optar-hi s'ha de pensar a llarg termini. Necessitem promocionar valors capaços de regir-se per alguna cosa més que per interessos immediats. Decisions com la participació democràtica a través de llistes obertes, repescar el sector agrari de la dictadura de les grans distribuïdores, o apostar clarament per la innovació, aportarien credibilitat a un discurs que no en té. Som país de carreteres noves al costat de carreteres velles. Els nostres successius governs, selecció d'una classe política que mirava cap a un altre costat mentre es podia finançar amb les plusvàlues del gran soufflé, i que en la seva fugida cap endavant no varen voler fer servir les eines disponibles per regular els desequilibris del mercat, ara ajupen el cap, esperant que la recuperació dels altres els hi torni les seves medalles. I amb la mirada perduda entre els indicadors econòmics de la resta de països d'Europa, penses: "com s'ho fan?"
Un servidor va tenir la sort, a principis dels anys norantes, de ser alumne del professor Antonio Marzal a la facultat d'Economia de la Universitat Autònoma. Un dia, en començar la seva classe, el professor marzal (extremeny d'Olivenza, Doctor en dret, teòleg, i filòsof), veient que faltava guix a la pissarra i que aquest era un problema recorrent, va llençar la següent reflexió: "resultó más fácil tener un AVE Madrid-Sevilla, que no que yo encuentre tiza en cada una de mis clases, -va fer una pausa perquè tots ens miréssim estranyats, i va continuar- porque el AVE sólo necesitó una decisión presupuestaria, pero que yo tenga tiza en cada clase... eso ya es un problema de organización".