"El llarg camí de les subprime"

(Article publicat a L'Escalenc el novembre de 2008)

Tal i com explica Leopoldo Abadía (exprofessor d’IESE i autor de “La Crisis NINJA”), l’any 2001 es produeixen dues circumstàncies que es prenen com a origen de la crisi financera actual: la fi de la bombolla d’internet, i els atemptats de l’onze de setembre.
En aquell moment, i per compensar la incertesa dels mercats financers i dinamitzar l’economia, la Reserva Federal dels Estats Units decideix abaixar dràsticament els tipus d’interès. L’abaratiment del diner facilita l’endeutament per a la compra d’habitatges, però també redueix els marges dels bancs, que, per incrementar el seu negoci, concedeixen hipoteques a alts tipus d’interès a clients de poca solvència (les anomenades hipoteques d’alt risc o subprime), i per sobre del valor de l’habitatge hipotecat. Quan aquests deutors no poden satisfer les quotes, el banc es queda amb un habitatge que, degut a la bombolla immobiliària, ja ha superat el valor de la hipotecada executada.
Aquesta activitat creditícia porta a una falta de liquiditat dels bancs, que, per obtenir més diners i poder continuar donant hipoteques, fan un nou pas: emeten deute garantit amb actius hipotecaris. És a dir, agrupen hipoteques, bones i dolentes, convertint-les en productes financers a la venda. Aquests paquets passen a formar part de fons d’inversió, plans de pensions, etc, penetrant a la borsa i centrifugant les subprime a la resta del sistema financer.
Principis de 2007. Símptomes de feblesa. Augmenten els impagats, cau el preu de l’habitatge, i es perd la confiança en els productes contaminats amb les subprime. Els bancs desconfien dels actius financers dels altres bancs i es deixen els diners a un tipus d’interès més elevat. A Europa, l’Euribor encareix les hipoteques i redueix la renda disponible de les famílies, que queden amb menys recursos per al consum. En el moment en què l’especulació immobiliària deixa de pedalar, la resta de l’economia cau de la bicicleta. Efectes col·laterals: el diner fuig del sector immobiliari i es refugia en el petroli. I el que va començar com a estratègia financera en un despatx de Wall Street acaba tenint conseqüències en la inflació de casa nostra. Mentrestant, els grups d’inversions americans (Citigroup, Lehman Brothers, AIG, etc) tanquen o busquen comprador, i assistim a la paradoxa que Antón Costa (catedràtic de Política Econòmica de la UAB i vicepresident del Cercle d’Economia) anomena socialisme per a rics: la Reserva Federal atura, amb diners públics, la caiguda al buit dels grans beneficiaris del capitalisme. O el que és el mateix, l’Estat socialitza les pèrdues de l’especulació.