Les Cales d'Empúries

Benvinguts a aquest espai d'imatge i reflexió.
lescalesdempuries@gmail.com


"Creguda economia"

(Article publicat a La Vanguardia el 27-10-2009)

Un cop conegudes les propostes del Govern per fer front a la crisi, aquestes es concentren en incrementar la despesa social destinada a suavitzar-ne els efectes. Tres percentatges ens ocupen: un 57% més per prestacions d’atur, un 33% més d’interessos d’un dèficit descontrolat, i un 2% més d’un IVA que és moltes coses menys progressiu. És a dir, per poder fer front a la despesa, més impostos i més dèficit públic.
Quin ús s’ha fet dels enormes recursos tributaris generats per una activitat immobiliària tant exponencial i sostinguda en el temps? Si la meitat de les economies domèstiques estan hipotecades i els bancs no tenen diners per engrassar l’economia, qui està finançant en dèficit públic? Com evolucionaran aquest dèficit públic i les hipoteques variables de les famílies quan el BCE normalitzi els seus tipus? Només quan els bancs s’hagin de desprendre dels seus actius, el preu de l’habitatge tornarà a la realitat?
Diu el gal·lès Edward Hug que per què l’economia espanyola no quedi atrapada en el temps ha d’equilibrar la seva balança comercial, deficitària pel consum inflacionista que ens va encarir respecte a l’exterior. I que per tornar a exportar hem d’aplicar una “devaluació interna”. És a dir: ja que no disposem d’una moneda pròpia per devaluar-la hem de buscar idèntics efectes sense ella. Allò que no faci la política econòmica, ho farà el mercat a un cost superior.
La nostra creguda economia té por de no ser. Venim d’un creixement en què l’aparença de riquesa es generava a partir d’un consum excessiu, i d’una irrealitat immobiliària finançada amb fum i feta amb el tipus de mà d’obra que avui determina la diferència d’atur respecte dels països del nostre entorn.
Un cop posades al descobert les mancances, escollim el camí de l’endeutament com a fugida endavant per tal de no reconèixer l’oportunitat perduda en optar per l’economia productiva, impulsar el sector exterior, fer front a reformes laborals, modernitzar la justícia, arreglar les pensions, etc. Per comptes d’això hem fingit ser la vuitena meravella del món, repartint caramels de 400 euros i apel·lant al nostre complex d’insatisfacció secular per vanagloriar-nos de lleis falsament progressistes amb les què subratllar la nostra modernitat.
Buscar a fora la responsabilitat de les pròpies carències només afavoreix el que en Jaume Miravitlles va anomenar “complex de frustració” (D’Europa a Amèrica. Dietari d’exili 1941-1945, Proa 2009).