Les Cales d'Empúries

Benvinguts a aquest espai d'imatge i reflexió.
lescalesdempuries@gmail.com


"Estereotips"

(Article publicat a La Vanguardia el 16-04-2009)

Vam creure que podíem posar-nos en mans de multinacionals que sabíem que es deslocalitzarien tan aviat com deixessim de ser socialment aventatjosos; vam acceptar viure amb càrrec al dia de demà, fent servir el crèdit com a mitjà de pagament, i endeutant-nos sense voler veure el buit de la bombolla que ens envoltava; i no vam voler aprofitar un període de creixement que ens podia haver permès canviar el model de construcció i consum intern pel d'inversió en coneixement.
Se'ns postulen receptes: a curt termini, obrir l'aixeta del crèdit i flexibilitzar, encara més, el mercat de treball; i a llarg termini millorar la formació i potenciar les energies alternatives. I consumir: hem bastit un sistema econòmic en el que si deixem de consumir caiem de la bicicleta. No ens havien explicat que sense deixar de consumir podiem caure igualment.
L'Estat és un estereotip en la mesura en què esperem que sigui de la manera que creiem que ha de ser, i li demanem unes solucions que no té. Als bancs els demanem diners a canvi del nostre futur i de les claus de casa. A les empreses, assedegades de crèdit, els demanem que deixin de regir-se pel motiu pel qual van ser creades i renunciin a la maximització del benefici en funció del bé comú.
El sistema educatiu bàsic, deprimit per la creixent dificultat social de treballar sobre l'alumne, i desatès per la incapacitat d'entesa dels seus principals responsables, ja té prou feina a gestionar la seva pròpia crisi. Les últimes manifestacions en l'àmbit de l'ensenyament superior demostren que ens encaminem cap al Pla Bolonya sense l'impuls ni el suport necessari.
I el sistema de finançament? Resoldria la mentalitat que ens fa creure que el nostre dret arriba només fins a on arriba el dret a demanar? La finalitat de la nostra autonomia política -i financera, naturalment- havia de ser la de gestionar una realitat diferenciada, lingüística, econòmica, cultural. La realitat, en canvi, descansa en una interpretació de la descentralització que és administrativa, però mai del tot política. A aquesta última, el café para todos se la va deixar a la cafetera.
I per últim ens queda la cultura del treball i de l'estalvi: les millors eines, i sense esmolar. Les subprime no ha fet més que posar-ho en evidència. Diu Milan Kundera a El Teló que "mentre la realitat mai no s'avergonyeix de repetir-se, el pensament, davant la repetició de la realitat, sempre acaba callant".

1 comentari:

trastology ha dit...

Llàstima que ens haguem de replantejar el sistema només quan hi ha una crisi subprime, tot cridant, "ai si em toca a mí". El fet és que sempre ens toca d'una manera o altra. O bé amb restricció de crèdit, o amb acomiadament procedent a cavall d'un ERO, o un encariment excessiu dels productes bàsics de consum (la fruita o el pa, per exemple) o ... I el pitjor és que hi estem immersos de quatre grapes i ningú no gosa revelar-se i dir, doncs ara el barça que se'l cofitin, o aquest any les vacances les faig a casa tot i que put anar a les Cheichelles, o prou tabac i prou gasolina i prou transport públic i torno a la bicicleta, prou de tot i em faig el meu mon a mida. No cal ser l'Unabomber per rebelar-se contra el sistema !